Las provincias i el levante

Quan encara era estudiant d'economiques a la universitat tenia un professor cubà que deia: " lo que no podemos admitir es que una situación anormal por repetirse acabe convirtiéndose en normal." Eixa frase m'acompanyat des d'aleshores fins hui.
Les mentides dels polítics espanyols i valencians han fet que situacions anormals amb el pas del temps esdevinguen normals. Si altres vegades he escrit de la senyera sense blau , hui ho faig de les "provincias" i el "levante" si em permeteu aquest joc de paraules.
Ahir estava comprant unes ampolles de vi acompanyat del meu fill i de la meua filla. A la botiga on vam anar es poden trobar probablement milers de botelles. Entrant i a la nostra dreta es podia llegir: Vins del Mediterrani: Catalunya, Illes, Levante. El meu fill em va mirar com pensant, "ja tenim una batalleta que pot esdevenir en guerra si no eixim a la veu de ja".
Amb el pas dels anys molts han oblidat allò que el terme "levante" significa per als nacionalistes espanyols incloent al president Camps que s'estima mes "levante" que una bona paella amb el Fabra. Hui al nostre País, "levante" es un mot normal per anomenar el nostre territori. Porte per tant aquest text dels anys seixanta que de segur molts reconeixeran :


" En 1822 l’antic regne de València havia estat dividit en quatre províncies — Alacant, Castelló de la Plana, València i Xàtiva— i les noves demarcacions rebien pobles i comarques procedents dels països veïns: la comarca de Requena, a la de València, i la de Villena a la d’Alacant. En la divisió del 1833, la província de Xàtiva despareixia, i les terres de Requena i de Villena es reintegraven, respectivament, a les províncies de Conca i Múrcia. Però l’annexió d’aquestes contrades a l’enderrocat edifici valencià degué ésser una idea que els buròcrates i els polítics jacobins devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la intenció de desvirtuar expressament la fisonomia del País Valencià; però tampoc no gosarianegar-ho. En 1836, el Marquesat de Villena era unit a la província d’Alacant; en 1851 ho era la comarca de Requena a la província de València. I així continua. Els parcel·ladors de l’Estat en províncies, naturalment, no sentien el menor respecte per les realitats històriques i idiomàtiques dels territoris que manipulaven des de llur covachuela cortesana. Encara que el País Valencià hagués estat una regió de coherència monolítica, ells haurien fet el mateix. Però es trobaven amb aquella «dualitat» valenciana que els autoritzava a fer-ho amb més franquesa. Al capdavall es tractava d’agregar unes comarques castellanes a províncies que ja en tenien d’altres i des de sempre. Villena i Requena venien a reforçar la «dualitat» valenciana. Són un postís impertinent en el cos regional. L’altre aspecte de la qüestió ve donat pels projectes de reagrupació regional que foren preparats al segle XIX. Vista la deficiència del règim de províncies, i per a certes concentracions funcionals, alguns governs pensaren de crear uns noves formes de «regió» administrativa. El País Valencià tampoc no hi fou respectat en la seva entitat justa. Els moderats del 1874 imaginaren una «regió» que incloïa les tres províncies valencianes, més la de Múrcia i Albacete. En 1884 el propòsit encara era més absurd: una «regió» abraçaria les províncies de Castelló de la Plana i de València, amb les de Conca i Terol, i una altra la d’Alacant, amb les de Múrcia i Albacete. En 1889 hom ressuscitava el model del 1847. En tots els casos el perfil del País Valencià quedava destruït. També ací la «dualitat» donava ocasió, si no justificació, a la maniobra: al cap i a la fi, del cantó murcià o del cantó aragonès, sempre podria ésser al·legat el fet d’una «continuïtat» entre terres afins. I de passada hom afegia més barreja a la barreja existent. Per sort, cap d’aquelles temptatives de distribució regional no va reeixir. De tot això ha sorgit, últimament, una altra etiqueta deformadora: la de Levante. L’ús que se’n fa té una intenció incontrovertible. Ningú no ignora que un dels designis que l’animen és, precisament, el de retirar de la circulació el terme «valencià» per a qualificar el país. Al mateix temps involucra en la seva ambigüitat més terres que les estrictament valencianes. Hom voldria restringir el gentilici comú a la sola província de València: ja hi tornarem més endavant. Però, sobretot, hom voldria acollir en la denominació levantina la província de Múrcia i no sé si també la d’Albacete. La cosa és injuriosament grotesca. Però no deixa de tenir la seva lògica: és una prolongació més, a gran escala, de la «dualitat» tradicional i dels perills que conté. Quan algú parla de Levante per referir-se d’una manera o altra al País Valencià, no hi ha dubte que mira d’escamotejar l’única realitat pròpia dels valencians: l’oculta, l’enterboleix o la nega."

He passat aquestes dates nadalenques en un xicotet poble de muntanya. Només 40 habitants i molt de fred. Fa anys que dorm amb dificultat i abans de les sis de la matinada estic despert diàriament. Per tant despertar-me a les deu és una cosa miraculosa i meravellosa. A més a més, si en acabant de dinar encara dorm dos hores mes, ja podeu imaginar-vos el que significa per a mi allunyar-me del treball, de l'oficina i de la ciutat. Saber que no hi ha internet ni la possibilitat de revisar el correu o d'una connexió remota amb l'oficina és una cosa tan senzilla que em pregunte com puc ser tan estúpid d'estar deixant-me la vida sense gaudir-la.
Aquesta nit m'he despertat a les 4 de la matinada somiant que era en l'oficina. Suava i estava nerviós. Només quan m'he adonat que soc en aquest poblet, m'he tornat a dormir fins a les 10 que el forner amb la seua furgoneta m'ha despertat.

I amb aquest, fan cent

Aquest és el post cent. Gens especial. No estem per a tirar coets. Any i escaig o dos anys menys uns mesos des de la primera entrada. Als aspectes personals, alguns amics se n'han anat. A l'ambit professional, amb pànic davant la crisi; al familiar llest, per a afrontar la síndrome del niu buit, al polític, sense canvis en el País la qual cosa era d'esperar i sense perspectives que els hi haja. La societat valenciana és així. Fa unes setmanes va morir Humet i va ser homenatjat com es mereixia per la societat civil i política catalana; per als valencians Humet no era res, mes enllà de Clara. I es que Humet era un defensor de la llengua i la cultura dels Països Catalans doncs ell havia naiscut al País Valencià i per tant per als valencians era un enemic per a oblidar.
Paco Muñoz es va retirar dels escenaris fa pocs dies. En qualsevol país normalitzat, se li hauria fet un important homenatge. Pero Paco s'ha acomiadat en un petit teatre amb un concert entre amics, sese soroll ... com sempre ha viscut i treballat
Fa uns mesos vaig deixar ERPV per coherència i perquè per una volta que hem tingut un independentista valencià assegut a les corts espanyoles, ni ens hem assabentats; Em fa horror veure com els filofeixistes dels socialistos ens donen pel cul amb el somriure als llavis. ja ens van fotre amb les freqüències de TV3 i ara continuen fent-lo. Quan el mal ve d'Almansa ... peró si ens ve de MAdrid ja ni us dic. Tots aquells que confien en la sucursal de merda dels psocialistos espanyols , van de cul i ens fan anar de cul als demés.
I com que ningu m'ho dirá: Felicitacions per haver assolit el post 100 !

Addicte a l'iphone

Reconec que m'he convertit en un addicte a l'iphone. A la palma de la mà tinc de tot el que em cal: correu, facebook, blog, premsa,banc, agenda, fotos, musica, horari de cines, restaurants pròxims, Google.... I una apliación que em torna boig i em permet pegar la volta al món de webcam en webcam.

Mentres prepare el desdejuni m'agrada veure imatges de l'aeroport d'Adeliada, de shinjuku en el centre de Tòquio i les primeres llums de Viena; al mateix temps llig el NYT i mire la previsió del temps amb l'aplicació del TWC. Arribe a l'oficina i comprove el meu correu particular al tems que li envie un email a Marta, un altre a Victoria i un tercer a Álvaro.

Puje unes fotografies fetes amb el mateix iphone, comprove si algu s'ha conectat al facebook i busque un Starbucks prop d'on tinc la reunió. Escolte música i mire els videos...

Addició !