Mestre, després de tants anys encara feu por.

Tenen por de vostè. Encara.

Han passat els anys i han de fer palès el rencor, l'odi. Encara.

No es senten forts. La seua força es la força del feixisme, la força de les no paraules, la força del aquells que mai no han tingut la raó. Encara

Han passat els anys i tant ells com pepistes i soistes continuen fent camí agafats de les mans. Hui com ahir.

Encara.

Hui calía embrutar la nostra dignitat embrutant la seua casa. Ells no son ni serán valencians. Afortunadament. Ni encara, ni mai.

El dia que vam soterrar Enric Valor, plovía. L'alcadesa de València era al cementiri. Per raons personals. Aixì que no va ser present a l'enterrament d'un ciutadá li.lustre. Odi i rencor sempre presente. Encara present. Que podem esperar?

Plou, es un dia gris i ens volem fer callar

Plou i es un día gris.

Sembla com si el temps hagués anat endarrera.

La censura ha tornat al País. Potser no ha tornat, es que mai no va desapareixer.

Volen fer-nos callar. Volen silenciar la veu de les terres del Sud que diuen cada matí "bon día"

I ells son complices i testominis muts.

Ells son populars i psoeistes. Pero també tots i cadascú dels que no fan res.

Perque son covards tots aquells qui obliden les arrels, una vegada mes direm el que deia Ovidi: Que no tenim cap altra bandera que la de les 4barres, que per Senyera - senyors: La de les quatre barres. Per idioma, senyores: català , el català de València.

Almansa es repeteix al 2007. Quina vergonya !

Qui sap

Qui sap si es va quedar pedut o oblidat. Qui sap si era un gos solitari que es buscava la vida cada matí al voltants dels restaurants de la plajta de Les Arenes. Qui sap si era el gos d'algu que estava a l'aigua i que eixiría en una estona o si era el gos de l'home que morí ofegat dimecres passat. Qui sap si havia creuat el carrer des d' alguna de les mig enderrocades cases del poblat maritim per tal de jeure al sol d'abril. Qui sap si era el gos de la xica que amb samarreta groga marcant pits inmens passetjava desafiant al vent.

Qui ho sap

Paris

Paris es sense cap dubte la ciutat on em perdría. Conec moltes de les ciutats mes importants d'europa, asia i america pero per mi ninguna com Paris.

Quan jo n'era menut el meu pare em parlava de Paris com la ciutat mes fascinant del món. Ell havia anat per primera volta als anys cinquanta i malgrat que la II guerra mondial feia relativament pocs anys que havia acabada el contrast amb les nostres ciutats eran tremendes.

El meu primer viatge a Paris vaig fer-ho amb el meu pare i jo tambè vaig quedar fascinat. Desde aleshores bé per raons de treball o per raons personals he viajat sovint a París i sempre he gaudit dels museus, dels passeigs, dels cafés, de la música i dels amics. Tambè he gaudit de grans i cars hotels pero sempre porte el record d'un petit hotel prop de l'opera. El seu nom es Hotel Tronchet al carrer del mateix nom. Ahí he passat moments fantastics amb Victoria o amb amics. Recorde ú dels cap d'any que vaig passar a Paris. L'hotel Tronchet va marcar el principi del que fou un gran any.