diumenge, 28 de desembre del 2008

Las provincias i el levante

Quan encara era estudiant d'economiques a la universitat tenia un professor cubà que deia: " lo que no podemos admitir es que una situación anormal por repetirse acabe convirtiéndose en normal." Eixa frase m'acompanyat des d'aleshores fins hui.
Les mentides dels polítics espanyols i valencians han fet que situacions anormals amb el pas del temps esdevinguen normals. Si altres vegades he escrit de la senyera sense blau , hui ho faig de les "provincias" i el "levante" si em permeteu aquest joc de paraules.
Ahir estava comprant unes ampolles de vi acompanyat del meu fill i de la meua filla. A la botiga on vam anar es poden trobar probablement milers de botelles. Entrant i a la nostra dreta es podia llegir: Vins del Mediterrani: Catalunya, Illes, Levante. El meu fill em va mirar com pensant, "ja tenim una batalleta que pot esdevenir en guerra si no eixim a la veu de ja".
Amb el pas dels anys molts han oblidat allò que el terme "levante" significa per als nacionalistes espanyols incloent al president Camps que s'estima mes "levante" que una bona paella amb el Fabra. Hui al nostre País, "levante" es un mot normal per anomenar el nostre territori. Porte per tant aquest text dels anys seixanta que de segur molts reconeixeran :


" En 1822 l’antic regne de València havia estat dividit en quatre províncies — Alacant, Castelló de la Plana, València i Xàtiva— i les noves demarcacions rebien pobles i comarques procedents dels països veïns: la comarca de Requena, a la de València, i la de Villena a la d’Alacant. En la divisió del 1833, la província de Xàtiva despareixia, i les terres de Requena i de Villena es reintegraven, respectivament, a les províncies de Conca i Múrcia. Però l’annexió d’aquestes contrades a l’enderrocat edifici valencià degué ésser una idea que els buròcrates i els polítics jacobins devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la intenció de desvirtuar expressament la fisonomia del País Valencià; però tampoc no gosarianegar-ho. En 1836, el Marquesat de Villena era unit a la província d’Alacant; en 1851 ho era la comarca de Requena a la província de València. I així continua. Els parcel·ladors de l’Estat en províncies, naturalment, no sentien el menor respecte per les realitats històriques i idiomàtiques dels territoris que manipulaven des de llur covachuela cortesana. Encara que el País Valencià hagués estat una regió de coherència monolítica, ells haurien fet el mateix. Però es trobaven amb aquella «dualitat» valenciana que els autoritzava a fer-ho amb més franquesa. Al capdavall es tractava d’agregar unes comarques castellanes a províncies que ja en tenien d’altres i des de sempre. Villena i Requena venien a reforçar la «dualitat» valenciana. Són un postís impertinent en el cos regional. L’altre aspecte de la qüestió ve donat pels projectes de reagrupació regional que foren preparats al segle XIX. Vista la deficiència del règim de províncies, i per a certes concentracions funcionals, alguns governs pensaren de crear uns noves formes de «regió» administrativa. El País Valencià tampoc no hi fou respectat en la seva entitat justa. Els moderats del 1874 imaginaren una «regió» que incloïa les tres províncies valencianes, més la de Múrcia i Albacete. En 1884 el propòsit encara era més absurd: una «regió» abraçaria les províncies de Castelló de la Plana i de València, amb les de Conca i Terol, i una altra la d’Alacant, amb les de Múrcia i Albacete. En 1889 hom ressuscitava el model del 1847. En tots els casos el perfil del País Valencià quedava destruït. També ací la «dualitat» donava ocasió, si no justificació, a la maniobra: al cap i a la fi, del cantó murcià o del cantó aragonès, sempre podria ésser al·legat el fet d’una «continuïtat» entre terres afins. I de passada hom afegia més barreja a la barreja existent. Per sort, cap d’aquelles temptatives de distribució regional no va reeixir. De tot això ha sorgit, últimament, una altra etiqueta deformadora: la de Levante. L’ús que se’n fa té una intenció incontrovertible. Ningú no ignora que un dels designis que l’animen és, precisament, el de retirar de la circulació el terme «valencià» per a qualificar el país. Al mateix temps involucra en la seva ambigüitat més terres que les estrictament valencianes. Hom voldria restringir el gentilici comú a la sola província de València: ja hi tornarem més endavant. Però, sobretot, hom voldria acollir en la denominació levantina la província de Múrcia i no sé si també la d’Albacete. La cosa és injuriosament grotesca. Però no deixa de tenir la seva lògica: és una prolongació més, a gran escala, de la «dualitat» tradicional i dels perills que conté. Quan algú parla de Levante per referir-se d’una manera o altra al País Valencià, no hi ha dubte que mira d’escamotejar l’única realitat pròpia dels valencians: l’oculta, l’enterboleix o la nega."

dissabte, 27 de desembre del 2008

He passat aquestes dates nadalenques en un xicotet poble de muntanya. Només 40 habitants i molt de fred. Fa anys que dorm amb dificultat i abans de les sis de la matinada estic despert diàriament. Per tant despertar-me a les deu és una cosa miraculosa i meravellosa. A més a més, si en acabant de dinar encara dorm dos hores mes, ja podeu imaginar-vos el que significa per a mi allunyar-me del treball, de l'oficina i de la ciutat. Saber que no hi ha internet ni la possibilitat de revisar el correu o d'una connexió remota amb l'oficina és una cosa tan senzilla que em pregunte com puc ser tan estúpid d'estar deixant-me la vida sense gaudir-la.
Aquesta nit m'he despertat a les 4 de la matinada somiant que era en l'oficina. Suava i estava nerviós. Només quan m'he adonat que soc en aquest poblet, m'he tornat a dormir fins a les 10 que el forner amb la seua furgoneta m'ha despertat.

I amb aquest, fan cent

Aquest és el post cent. Gens especial. No estem per a tirar coets. Any i escaig o dos anys menys uns mesos des de la primera entrada. Als aspectes personals, alguns amics se n'han anat. A l'ambit professional, amb pànic davant la crisi; al familiar llest, per a afrontar la síndrome del niu buit, al polític, sense canvis en el País la qual cosa era d'esperar i sense perspectives que els hi haja. La societat valenciana és així. Fa unes setmanes va morir Humet i va ser homenatjat com es mereixia per la societat civil i política catalana; per als valencians Humet no era res, mes enllà de Clara. I es que Humet era un defensor de la llengua i la cultura dels Països Catalans doncs ell havia naiscut al País Valencià i per tant per als valencians era un enemic per a oblidar.
Paco Muñoz es va retirar dels escenaris fa pocs dies. En qualsevol país normalitzat, se li hauria fet un important homenatge. Pero Paco s'ha acomiadat en un petit teatre amb un concert entre amics, sese soroll ... com sempre ha viscut i treballat
Fa uns mesos vaig deixar ERPV per coherència i perquè per una volta que hem tingut un independentista valencià assegut a les corts espanyoles, ni ens hem assabentats; Em fa horror veure com els filofeixistes dels socialistos ens donen pel cul amb el somriure als llavis. ja ens van fotre amb les freqüències de TV3 i ara continuen fent-lo. Quan el mal ve d'Almansa ... peró si ens ve de MAdrid ja ni us dic. ToAñadir imagents aquells que confien en la sucursal de merda dels psocialistos espanyols , van de cul i ens fan anar de cul als demés.
I com que ningu m'ho dirá: Felicitacions per haver assolit el post 100 !

divendres, 5 de desembre del 2008

Addicte a l'iphone

Reconec que m'he convertit en un addicte a l'iphone. A la palma de la mà tinc de tot el que em cal: correu, facebook, blog, premsa,banc, agenda, fotos, musica, horari de cines, restaurants pròxims, Google.... I una apliación que em torna boig i em permet pegar la volta al món de webcam en webcam.

Mentres prepare el desdejuni m'agrada veure imatges de l'aeroport d'Adeliada, de shinjuku en el centre de Tòquio i les primeres llums de Viena; al mateix temps llig el NYT i mire la previsió del temps amb l'aplicació del TWC. Arribe a l'oficina i comprove el meu correu particular al tems que li envie un email a Marta, un altre a Victoria i un tercer a Álvaro.

Puje unes fotografies fetes amb el mateix iphone, comprove si algu s'ha conectat al facebook i busque un Starbucks prop d'on tinc la reunió. Escolte música i mire els videos...

Addició !

diumenge, 23 de novembre del 2008

Levante is not my name

No puc negar-ho: No en tinc temps. Hui he tractat de lleguir alguns dels blogs que seguisc i m'he trobat amb aquest: Levante is not my name. Espere que tinga sort i resó.

divendres, 31 d’octubre del 2008

TITULARS PREMSA VALENCIANA HUI

- Delito urbanístico: Prisión sin fianza para el alcalde de Bigastro
- Educación aconseja impartir Ciudadanía con vídeos subtitulados
- El PP rechaza cambiar el nombre de la Plaza del Ayuntamiento por el de Jaume I
- Anticorrupción rastrea diez cuentas de Fabra que Hacienda no controlaba
- Calp anula el límite de edificabilidad para los hoteles de 4 y 5 estrellas
- Per a Alcón és «frívol» proposar que Jaume I tinga una plaça en la ciutat de València
-Ocho institutos de Elche protestan contra EpC en inglés dando clase en el patio
- El PP rechaza pedir explicaciones a Fabra por sus ingresos sin justificar.
- El nuevo alcalde de Calp permite construir hoteles sin límite de altura

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Passeges la ciutat, la teua i nostra
places, carrers, mercats que t'acompanyen
veí del temps present i de la història
a cada pas que fas una enyorança.

A cada indret un món, un escenari,
els records a grapats com una pluja.
El xiquet que vas ser, una plaçeta,
uns jocs tan diferents... aquella llengua.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Cabells adolescents, sessió continua
el primer tremolor d'una besada
i aquell riu d'il·lusions, de lluita oberta
per defensar el nom i la bandera.

Passeges lent, no saps per on camines.
La ciutat s'ha fet gran, ampla de barris
tant s'hi val! són ben teus l'oreig amable
i el colors de la llum que va apagant-se.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Passeges la ciutat, la teua i nostra,
aquest vespre de maig que t'emborratxa.
Veí de tots els temps, contemporani
d'un present que tu fas, ple d'esperança.

Gents que venen i van, sorolls de trànsit.
Passeges sense rumb, res no t'importa.
El vent t'ha dut un glop de tarongina.
Saps d'on vens i qui ets, saps que ets a casa

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

- Toni Mestre -
1942 - 2006

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Som el seu objectiu

La mancança de llibertats al País Valencià, és un fet greu i preocupant. Però encara més greu i preocupant és el fet que els ciutadans visquem acceptant-lo i convertint-lo en un fet normal.

Si una situació anòmala per repetir-se mil voltes acaba per ser considerada com normal, anem per mal camí. Una mentida que mil vegades repetida acaba sent considerada com una veritat es l'eina preferida de molts.

Al País Valencià, com a l'Alemanya nazi, els peperets i els seus companys d'equip treballen per a esborrar tot allò que no tinga els valors de la seua noble estirp.

Els mitjans afins assenyalen i el poder pren nota i executa. Com als millors temps del franquisme. Així es viu a la València de Rita Barberá, a la "CV- Comunitat Veïnal" de Camps.
Tots els nacionalistes som objectiu i cal acabar amb nosaltres. Com? Tant li fa, d'això s'encarreguen els cachorros que pinten, insulten, agreden i si cal cremen i posen bombes. I a mes a mes i si es exigit pel guió, tornaran a assassinar.
Al nostre país els peperets ordenen, manen, prohibixen, permeten, censuren, fan i desfan com als moments més foscos de la llarga nit franquista. Al nostre país la censura es tambè un fet, es prohibixen actes o no es permet que un vaixell amarre al seu port de merda de la copa America i la formula 1.
El País Valencià, és un vedat on la llibertat no existix. Els peperets i els psocios-listos (que no saben ni com anomenar el seu partit espanyolista) volen que siga així. I nosaltres els deixem fer.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Imbecil, imbecil, imbecil.

Tan sols un imbecil pot dir :

"Hay muchos padres encantados de que esa asignatura -Educación para la Ciudadanía- se dé en inglés, porque quieren que la Comunidad Valenciana sea pionera", ha aseverado Barrieras, quien ha reconocido, no obstante, que "hay algunas cosas que arreglar, porque la perfección no existe", aunque deberá hacerse "poco a poco".
El PP ha rechazado hoy en el pleno de Les Corts, con los votos a favor de la oposición, impartir Educación para la Ciudadanía (EpC) en valenciano o en castellano porque "hay muchos padres encantados de que esa asignatura se dé en inglés" para que la Comunitat Valenciana "sea pionera".

dilluns, 13 d’octubre del 2008

I amb aquesta ja fan tres !

Si es que no volen reconeixer que el seu objectiu no es altre que retallar totes les llibertats.
No volen admetre que nosaltres som molts i a mes a mes, tenim la raó; que no és pot fer callar la veu de tots els que no pensem com ells. Hui em trobe amb aquesta maravellosa noticia d'Acció Cultural del País Valencia:




"EL JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 5 DE VALÈNCIA DENEGA A LA GENERALITAT L’AUTORITZACIÓ PER TANCAR EL REPETIDOR DE PERENXISA

El Jutjat del Contenciós Administratiu núm. 5 de València, l’òrgan encarregat de resoldre sobre l’ordre de tancament i precinte que la Generalitat Valenciana intenta executar forçosament al repetidor de TV3 de Serra Perenxisa, ha denegat l’autorització per accedir a les instal·lacions i precintar-les.


Recordem que és la tercera resolució judicial contrària al tancament dels repetidors de TV3 i denegatòria de l’autorització a la Generalitat Valenciana. En aquest mateix sentit es van pronunciar el Jutjat Contenciós núm. 2 de València respecte el repetidor del Montdúver (Safor) i el Jutjat Contenciós núm. 1 de Castelló respecte el repetidor del Bartolo (La Plana). L’òrgan judicial basa la seua decisió en el fet que la Generalitat Valenciana no ha aconseguit acreditar la proporcionalitat de la mesura sol·licitada, l’entrada i tancament de les instal·lacions, ja que si bé al·lega la necessitat de restablir la legalitat conculcada “no s’expliciten els efectes de la infracció, ni l’evitació de perjudicis que afecten als titulars de concessions de servei públic que pugen causar aquestes emissions no autoritzades, ni la urgència del cas a l’objecte de practicar aquesta mesura, que comporta una afectació del dret a la llibertat d’expressió i comunicació reconegut en la constitució com a dret fonamental en el seu article 20.1”. El Jutjat estima desproporcionada la mesura sol·licitada i recorda que es tracta d’un acord provisonal, que la decisió sobre el fons està recorreguda i que la llei en la que es basa tot l’expedient és a hores d’ara objecte de plantejament d’un recurs d’inconstitucionalitat. En aquestes circumstàncies i, tenint en compte que hi ha llibertats i drets fonamentals en joc, el Jutjat denega la sol·licitud a l’espera de la resolució sobre la qüestió de fons. Mentrestant, s’espera en breu la sentència del Tribunal Superior de Justícia respecte l’expedient sancionador que afecta els repetidors de Carrasqueta, Montdúver i Bartolo."

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Malalt d'amor pel meu País

Com que crec en la unitat de la llengua, en la senyera sense blau i no vull ofrenar noves glories... em diuen "panca". Jo sempre dic allò que deia la meua avia que va morir el 1966 -"parlem la mateixa llengua com els argentins i els espanyols parlen la mateixa" -, i dic allò que veia quan jo n'era petit i anava per l'estiu anava amb el meu oncle des de València a Teulada travessant Gandia, Oliva ...: cap senyera amb blau
Dilluns d'aquesta setmana comunicava a Agusti Cerda la meua baixa com a militant d'ERPV. Els "pancas", alguns com jo, hem vist desaprofitat el temps en què hem tingut per primera vegada un valencià independentista assegut a les corts espanyoles. I molts, o alguns com és el meu cas, ens sentim decebuts. Si a Madrid Esquerra no ha exigit el que calia i podia, a Barcelona tampoc no ha exigit als seus socis el que molts o alguns com jo, esperàvem.

He llegit moltes de les coses escrites arran l'estelada penjada a la Plaza del Caudillo per la gent d'ERPV i nomès puc dir que m'ha paregut un colp genial. La Plaza del Caudillo amb eixa gentola feixista vestint samarretes "valenciano y español" alçant el braç ha estat mes Caudillo que mai. Aixì que jo recomanaria a tots els "valencianistes" que diuen que els "pancas" provoquem com ho fan els grup d'extrema dreta que s'ho pensen dues vegades abans de dir-ho. Ells, els feixistes, poden caminar pel Cap i Casal amb simbols feixistes i l'ampar de determinats personatges de l'ambit politic. Tots ells, els feixistes i els personatges son un munt de merda. La mateixa merda hui que fa 30 amys, sols que hui encara fan mes olor. I després o abans, tant li fa, tots plegats i de la maneta agreden i ataquen com ho feien el s nazis als qui no pensen com ells i no ofrenen noves glories. A fer la má !
Gracies per penjar l'esteleda. Jo no era allí perè m'hauria agradat ser-hi. Hui com sempre.... malalt d'amor pel meu País


dimarts, 7 d’octubre del 2008

.... I els feixistes son els amos

A l'oficina estant, mentres faig el segón café del dia m'arriba un missatge de Valencias pel Canvi que em diu que hui podem llegir aquest article de Gustau Muñoz a Levante-EMV.
Han passate els anys i res no ha canviat. Mai no ho volgueren els psoistes ni els peperets. I mentrestant al nostre País, el feixistes, son els amos.

"Des de les bombes en casa de Joan Fuster (1981) i el paquet bomba enviat a Manuel Sanchis Guarner (1978), i de fet encara abans, són desenes i desenes els atacs, agressions, atemptats i destrosses de tota mena de què ha estat víctima el moviment polític i cultural valencianista. Els assalts a llibreries començaren ja en el franquisme i posteriorment, en l´època de la transició, la violència de carrer i els atacs ultres contra les forces democràtiques emergents i personalitats de la cultura valenciana foren de gran entitat. La llista d´agressions, d´insults, de danys materials i morals és impressionant. Portem així molts anys, massa anys.I tanmateix, resulta del tot sorprenent la impunitat amb què es produeixen les agressions, que constitueix un fet absolutament cridaner i inacceptable. Al País Valencià s´ha configurat un clima de terrorisme de baixa intensitat. Una part de la societat valenciana, la més compromesa amb un projecte nacional de recuperació del País, la seua llengua i la seua cultura, es troba sota amenaça permanent i sense defensa. Les institucions i les lleis no la protegeixen. En tot cas, no s´apliquen de manera eficaç. La Delegació del Govern, sense distinció de titular, deixa fer. La policia no investiga, no fa detencions, no du a terme accions preventives.Hi ha a València grups organitzats ben coneguts que practiquen una mena de kale borroka intermitent que en altres llocs és públicament condemnada i perseguida, amb les raons de l´Estat de Dret. Els seus atacs a caixers automàtics o pintades agressives, per exemple, solen ser condemnats pels mitjans de comunicació, als telediaris, etc. Ací, en canvi, en raó de no se sap quina estranya deriva ideològica, els atacs contra el valencianisme, l´esquerra, el món progressista o determinades institucions i entitats culturals, no reben el més mínim correctiu. Si de cas, vagues condemnes rituals, i un tractament més bé anecdòtic, com de fets aïllats o escassament rellevants. Però algun dia caldrà valorar el paper que aquesta violència sostinguda ha tingut en la configuració del relat legitimador avui més en boga sobre la societat valenciana, del qual beu el partit que governa la Generalitat.Fins quan haurem de tolerar fets com les agressions al Correllengua que tingueren lloc recentment a Gandia? Fins quan una agressió anunciada pels seus executants, que no se n´amaguen, serà tolerada per les autoritats policíaques, que haurien de vetllar pel legítim exercici dels drets dels ciutadans? Una manifestació pacífica i festiva, amb famílies senceres, fou interrompuda, i els assistents agredits. Una regidora resultà ferida i hagué de ser atesa a l´hospital, necessità tretze punts de sutura i quasi perd la visió d´un ull... Podia haver estat molt més greu, certament, podia haver-hi hagut més ferits, o alguna cosa pitjor, però ens preguntem si aquesta agressió a pacífics ciutadans que exercien els seus drets legítims de manifestació no és suficientment greu. Pel que va passar i també pel que té de simptomàtic.Ahir va ser aquest fet concret, però al llarg dels anys s´han succeït les destrosses de locals, les pintades amenaçadores, els insults, les agressions. Demà, qui sap què pot passar? Un clima d´impunitat permès per les autoritats que deixen fer fa témer el pitjor. Un clima molt perillós, que ens retalla les llibertats efectives a uns, i dóna ales per a empreses de més volada, a uns altres... Haurà de morir algú perquè les autoritats, i la Delegació del Govern al capdavant, reaccionen? No té res a dir el senyor ministre de l´Interior, Pérez Rubalcaba? I el delegat del Govern, Ricardo Peralta? O és que contra el que representen els agredits hi ha coses tolerables i permeses? O som ciutadans de segona, minvats en els nostres drets? Són massa anys d´agressions impunes perquè amb quatre bones paraules, i que tot continue igual, puguem donar-nos per satisfets.Des de Valencians pel Canvi pensem que cal condemnar enèrgicament les agressions però sobretot reclamem una resposta urgent de les institucions democràtiques que trenque d´una vegada per totes el clima d´impunitat en què es produeixen els atacs, els insults, les agressions i els atemptats feixistes contra el valencianisme.*Consell Directiu de Valencians pel Canvi [Signen també Josep Lluís Barona, Josepa Cucó, Joan Francesc Mira, Rodolf Soler, Francesc de Paula Burguera, Rafa Xambó i Francesc Bayarri]."

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Torne de nou ...

Mai no havia estat tant de temps absent. Els pròxims dies espere tornar a escriure amb periodicitat. Llegint correus em trobe amb aquest que m'envia un amic i que conté una maravellosa defició del "blaverisme" trobada ací


El blawerisme és un corrent filosòfico-religiós segons lo qual Déu va fer el món en sis dies i el sèptim va descansar: a l'octau dia va vôre que no havia fet el lloc perfecte i va crear Valência i âs valencians, âs quals va dotar amb el seu propi idioma, qu'es manté intacte des d'entonses. En 'cabant va convertir la terra valenciana en un joiós jardí, plantat amb tarongers i moltes flors: el paraîs del qual parla la Bíblia en realitat estava on ara estan les tres paradisíaques províncies d'Alicant, Castelló i Valência.
Segons el blawerisme
Lucifer (Lucy pâls amics), ênvejós pel tan bonico jardí de Valência, va intentar crear el seu propi i el va anomenar Catalunya: ês catalans mos van furtar el'idioma que l'Altíssim mos va 'torgar, i li van posar de nom català. Des d'entonses, els embetxosos catalans només que volen que furtar-mos ês nostres símbols, les nostres glòries i la nostra història: hasta mos volen furtar la pãella!

dimecres, 20 d’agost del 2008

Un perfecte fil de ...

Em referisc a Luis Diaz Alperi i la seua ferrea voluntat de no llevar-li a Franco "el título de Hijo Predilecto de Alicante concedido en 1940" així com "la retirada de todos los símbolos y exaltaciones referentes al franquismo, tal y como estipula la Ley de Memoria Histórica...."

Que cadascú pose sobre els punts suspensius el calificatiu que més li agrade.

dilluns, 18 d’agost del 2008

El 9 de nou

Hui reconeixen que Canal 9 emet encara més en espanyol que no en valencià. Novetat? Tot ho sabíem (Rosa Diez, no). El que passa es que molts ja no aguantem el fàstic que ens fa el canalet al servei dels politics, tant li fa que sigan peperets o socialistos comuneros de la comunidad. El resultat es que ja ,no el seguim que al cap i a la fi era el que ells volien.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Temps d'espera

Dies llargs i complicats. Especialment durs, esperant que Marta prenga la seua millor decisió. Que no s'equivoque. Que siga feliç i que trobe el camí que la conduïsca a eixa felicitat que sembla mai no haver trobat.
La vida seguix per a tots nosaltres. I som testimonis muts.

dijous, 7 d’agost del 2008

Marta,de sobte,ens digué que no tornaria-2-

Ho pense millor i crec entre nosaltres hi ha complicitat. Tenim un caràcter pràcticament calcat i prou paregut físic. A Marta sempre li ha agradat "presumir" de pare: aparente uns quants anys menys dels que tinc, mantinc de forma natural una abundant cabellera negra malgrat ja li van eixint canes, i molts dels seus amics pensen que puc ser un company del seu germà.

En eixa complicitat ens divertia anar-nos a sopar els dos quan era adolescent. "Mira- em deia- estem jugant a "pare separat amb filla de cap de setmana"" I ens réiem perque sa mare i jo som mes que feliços. Quan anàvem sols al cine em contava després divertida que un amic o una companya li havia preguntat amb qui era. Una vesprada estàvem en un bar veient l'última jornada de la lliga. Marta era a la barra amb antics companys del col·legi; jo fora assegut a una taula amb el seu germà i alguns amics. Em va enviar un missatge al mòbil: "Els meus amics al·lucinen amb tu. Vine i fes-te una cervesa amb nosaltres"

Vaig començar a regalar-li un rellotge Swatch cada vegada que jo tornava d'algun viatge llarg a Asia o els EUA, aixì que anys després era ella qui em demanava de tant en tant que li regalara algun model que haguera eixit nou. El febrer de l'any passat, amb eixe somriure seu tant melindros, em va demanar l'edició especial del 14 de febrer i que ens anàrem a dinar a un japonés. Vaig quedar amb ella en eixir de classe i ens trobaren en un restaurant de la plaça d'Espanya. Va ser molt divertit perquè em vaig retardar vint minuts. El cambrer la preguntá si el seu "valentine" li havia deixada plantada. Ens vam estar rient d'allò en veient la cara del cambrer que no sabia exactament que paper jugava jo en aquella mena d'embolic.
Poques setmanes després de començar les classes a la facultat em digué que m'invitava a dinar amb ella a la cafeteria. Marta sabia que m'agradava recordar els meus anys universitaris. Vam fer algun numeret fent la cua i em va presentar als seus companys. "Heu vist? Es el mue pare ! " I així fins el mateix día que se'n va anar a París.

Enguany, el dia del meu aniversari, quan un dia abans ens havia dit que no tornaria a casa, vaig rebre aquest missatge al meu mòbil: " Felicitats jovenet. Ja era hora que complires els anys que aparentes. 36 anyassos! Que fort. Un beset. T'estime" El que jo donaria per rebaixar 15 esglaons ...!

Hui he tingut un dia molt complicat al treball. He arribat d'hora l'oficina per tal de tindre temps de remoure tot. Són males dates; estiu, vacances..... No es pot trobar ningú enlloc. He trobat una possibilitat de convalidació i trasllat del seu expedient a una universitat a 35 quilòmetres al nord de París. Que no perda allò que ha assolit en aquets anys. Espere que ara també siguem còmplices. I es que, no ho havia dit, nosaltres no volem que es quede a casa.... volem que faça la seua vida com sempre hem fet tots i cadascú de nosaltres a casa ....

dimecres, 6 d’agost del 2008

I Marta, de sobte, ens digué que no tornaria

No em podia imaginar aquell matí de desembre quan desdejunàvem al café de la Place de Costa Rica cantó a la Rue Passy, que uns mesos després, la vespra del meu aniversari, a la mateixa taula Marta ens diria de sobte que no pensava tornar a casa i que es quedava a viure a París.
En els dies que han passat he donat mil voltes als centenars de coses que amb tota seguretat he fet malament. Des que va nàixer. Des que va arribar al món aquell dia 14 que després va ser 13 perquè la vaig inscriure malament al registre; des de les seues primeres hores en què la vaig deixar sola amb sa mare a l'hospital mentres me n'anava a una reunió, estúpida i inútil, crec que a Londres; de totes les vegades que m'ha demanat fer un viatge amb mi, però només amb mi, i tot ha quedat en una targeta regal, un bitllet de 50 euros o una promesa que després no he complit.
Des de xicoteta Marta mostrá a tots la força del seu caràcter, el seu somriure permanent, la seua tossudesa, la seua capacitat per a relacionar-se i moltes de les seues virtuts i qualitats. I també altres aspectes negatius com les seues relacions interessades, amistats d'usar i tirar, inconstància en les seues activitats i els canvis de cent-vuitanta graus en mil·lèsimes de segon. Supose que estos aspectes que jo "anomene" negatius tindran per a Marta una explicació lògica però jo, des del rol de pare, no he arribat mai a entendre'ls potser per una falta de proximitat o complicitat amb ella.

Marta és una tia dura amb un orgull bestial. Tenia dotze anys i amb la seua conformitat decidirem que fóra a estudiar a França. No parlava una sola paraula de francés. Vam intentar per tots els mitjans que en els dos mesos d'aquell estiu que tenia per davant aprenguera lo bàsic per a defendre's. Va preferir fer altres coses i no obrir els llibres. "Marta, ploraràs" li vaig dir dotzenes de vegades en les setmanes anteriors a anar-se'n, desitjant internament que a l'inici de les classes , m'haguera de donar la raó. Anys després em vaig assabentar que les primeres setmanes va passar-les fatal, que va plorar i va tindre moments realment durs, però mai ens ho va dir. No puc oblidar-me com ens va abraçar quan vam anar per primera vegada a Poitiers però sense una queixa. Poc després ja era la líder i una de les alumnes més sanament complicades del col·legi.

Però Marta també és una tia complicada que sap moure bé els fils en el seu propi interés i que no és clara, blanc sobre negre, en els seus plantejaments. Sap enlluernar-te i emportar-te fins a un punt de no retorn, i una vegada allí fer un volantada i prendre el rumb que havia planejat portar. La meua relació pare-filla amb Marta va patir un deteriorament quan ens va demanar canviar de col·legi per a fer els dos cursos de batxillerat. El seu raonament per a deixar l'antic col·legi és que volia anar a un centre amb mes nivell d'exigència i d'esta manera obtindre una nota mitjana més alta de cara a la universitat. Sa mare i jo no ho vam dubtar. Vam estar encantats i orgullosos que ens exigira més. Sabíem que Marta, al contrari que el seu germà, tenia una gran capacitat per a integrar-se i véncer dificultats.Va canviar de col·legi.
Cada nit ens contava que tot li anava molt bé, que els professors i els companys eren extraordinaris i que tot li agradava més que abans. En les reunions que vaig tindre amb el seu tutor este em va fer veure que la realitat era un altra i que no anava bé , però Marta m'ho negava. Per nadal va vindre amb cinc suspensos. Ens va convéncer amb el seu somriure, la seua força que no passava res, que el nou nivell li havia sorpresa i que al segon trimestre tot canviaria (Ara ho pense i no se si ens enganyava o simplement li feia por dir-nos que allò li venia gran. No ho se)Però res no va canviar i el seu tutor em digué per primavera que Marta suspendria totes o gairebè totes les assignatures i que millor era plantejar-se que repetira curs perquè no mostrava cap interés per millorar. Però quan li comentava a Marta les reunións amb el seu tutor, ho negava tot; ella s'esforçava, era mala sort, aquest professor que no l'aguantava.
Va repetir. I es va repetir la història i en arribar juny de l'any següent, supliquí al centre que l'aprovaren a canvi de canviar-la de col·legi perquè Marta es plantejava abandonar els estudis. Aprová. I la canviaren de cole. Durant tot el segon curs de batxiller vam estar damunt d'ella però en arribar juny va suspendre tres assignatures i de nou va aparéixer el fantasma-amenaça de deixar els estudis. Per fortuna i amb la comprensió de la directora aprová i va aprovar també la selectivitat per merits propis i amb el seu esforç. I eixe dia vaig plorar com un idiota perquè podia imaginar-me com es sentiria Marta: valorada, orgullosa, feliç ....
Eixe dia dinarem junts i Marta era un torrent de vida, energia, il·lusió, optimisme. I es va matricular per al permís de conduir i ho va aprovar Marta-torrent, Marta-energia, Marta-vida, Marta-somriure, Marta.

Ara amb unes notes excel.lents, amb la carrera centrada i una beca de la propia universitat, decidix deixar-ho tot. Tot. Veig que tira per la borda una part important del seu futur perquè jo vaig cometre un error molt paregut a la seua edat).

divendres, 25 de juliol del 2008

Grisolia, a gris olia

Sempre ha fet olor a gris, a ranci ... El seu càrrec al CVC, quan mai no havia mogut un dit per la cultura del País era una brometa més del murcià. Tant li hauria fet, ha dit, si s'haguera tractat del valencià o l'anglès. Però no recolza el valencià (el parla vosté ?), no. Recolza el castellà, teòricament, amenaçat pel valencià al nostre País. On viu vostè, senyor ? Es veí de Rosa Diez?. Em permet recomanar-li una coseta: Tracte de sobreviure un dia, tan sols un dia, parlant en valencià en aquest País. Després, ens ho diu
Vosté fa olor. A gris, Grisolia

dimarts, 22 de juliol del 2008

No coneixer la llengua, tot un merit

El 40 per cent dels professors de línies en valencià de secundaria no coneixen la llengua tal i com ho ha denunciat Escola Valenciana i per tant 90.000 alumnes han de canviar d'oferta lingüística perquè demanen ensenyament en valencià però l'oferta no cobreix eixa demanda i han d'accedir a les línies en castellà. Com m'agrada el meu País. !

Per cert hem de signar tots "el Manifiesto en defensa del espanyol" i pregar a Deu per tal que aviat sigan 190.000 els alumnes forçats a estudiar en la llengua del Imperio !!!!

diumenge, 20 de juliol del 2008

Imatge, imatge i imatge

Diu la noticia:
"El congrés dels socialistes valencians del mes de setembre discutirà les línies que els identificaran, com a mínim, fins a les pròximes eleccions del 2001. Entre aquestes hi ha la possibilitat de canviar de nom. Un sector del partit considera que cal retirar-ne 'País Valencià' per adaptar-se al nou Estatut, que estableix que el nom del territori és Comunitat Valenciana. Aquest canvi entraria en la renovació d'imatge defensada per la vice-presidenta, Leire Pajín.
Ahir mateix la també secretària d'organització del PSOE, assegurà que hi hauria canvis després del congrés dels socialistes valencians, i que era en mans dels militants i delegats. El nom de Partit Socialista del País valencià és fruit del procés de formació del partit, que nasqué de la convergència de tres forces diferents: el PSPV, el Partit Socialista Popular i el PSOE de València.
"
Que pensaveu que els socialistes espanyols volien treballar pel nostre País ?. Doncs ja ho veu: Ens arriba la Pajín i com si del Vogue es tractés, ens vol fer un canvi: Enscal una nova imatge.
La mare que els va parir .......

diumenge, 29 de juny del 2008

Veïns del nord, veïns del sud i l'enemic de casa

"Valencia se queda fuera de la primera red ferroviaria internacional del mediterráneo". Aquest es el titular de la noticia que llig hui al diari. Fa uns dies també llegia com alguns començen a reconeixer que la flama i l'esperit de l'anticatalanisme que els pepers s'encarreguen de mantindre a diari, suposa perjudicis que ara ens pasen factura.
Mentrestant el conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, ha advertit els professors que es neguen a impartir l’assignatura 'Educació per a la Ciutadania' en anglés que seran sancionats amb una falta “molt greu”. Aquesta sanció comporta fins i tot la suspensió d’ocupació i de sou.
L’assignatura s’ha de començar a ensenyar a partir del curs 2008/2009 a l’ESO, i el PP ha decidit que al País Valencià s’ha d’impartir en anglés. El conseller ha fet aquest darrer dimecres l’advertiment d’iniciar procediments sancionadors després que el claustre de l’institut Ballester Gonzalvo de València anunciara que impartirà Ciutadania en valencià o castellà.
Probablement, algú dels consellers tindrán plans per a la connexió València-Tokio, amb AVE directe passant per Murcia i Madrid.
I que em dieu de la democracia "Bien entendida" dels pepers ? Ells entenen la democracia d'una manera moll particular:
"Reforma del Reglamento que regula la Sindicatura de Greuges".
Per si encara tenieu dubtes, la Comunidad Valenciana es República Bananera. Ja no cal que els espanyols reserven les vacances al Carib, Ací a la Comunidad poden trobar-se amb la millor i mes lluenta República Bananera.
Que no ens agrada la llei ....? Doncs la canviem i prou.. LOa modificació de la norma ha estat aprovada en solitari pel Partit Popular de les Corts Valencianes fa unes setmanes. La reforma té com a únic objectiu rellevar en el càrrec l’actual responsable de la Sindicatura, Emilia Caballero, per tal de col·locar en el seu lloc al marit o company, no conec el detall, de la consellera de Turisme.

La maniobra s’emmarca en una cadena d’atacs institucionals contra tota veu crítica o, simplement, no submisa amb les consignes emanades des de la direcció del Partit Popular. Emilia Caballero ha demostrat durant la seua gestió una voluntat ferma d’independència, i un treball intens per convertir la Sindicatura en una instància útil per als ciutadans i ciutadanes en la seua relació amb les diferents administracions públiques. Però el Partit Popular valencià no està disposat a permetre cap veu independent al si de les institucions, com també persegueix les veus crítiques nascudes des de la societat civil.

L’ofensiva contra la Sindicatura se suma a altres episodis, com ara la censura practicada en els mitjans de comunicació públics, que acceleren la pèrdua de qualitat de la democràcia valenciana, inexorable des de la presència del PP en el govern de les principals institucions.
(Text de VpC)


Es veu que tenim una gentola que no s'han trobat encara la má dreta.

diumenge, 8 de juny del 2008

Si fem un repàs a la setmana hem de dir que aquesta no ha sigut especialment bona:
- Josep Vicent Marqués va morir dimecres passat;
- El País Valencià lidera la pujada de l'atur al maig;
- Més de la meitat dels centres educatius no oferixen ensenyament en valencià;
- 93.000 estudiants deixen d'estudiar en valencià perquè el govern que hauria de vetllar pels sues interessos no ho fa;
- el govern popular continua amb el seu "poliatac" a tot: a la llibertat d'expressió, llengua, cultura, país, sentit comú .... i llança un nou atac contra els repetidors d'ACPV.
- Manifestció feixista a Torrent.
Com veieu el panorama del meu país es decebedor.

divendres, 30 de maig del 2008

Elvira vol tornar a casa.

El govern valencià pot gastar, no sabem quants milions d'euros en la Copa America, la Formula 1 o la visita del Papa. Tant li fa. Aparentar, aparentar i aparentar. Això és important.
Elvira es una ciutadana valenciana. Elvira pateix una greu malaltia i es tractada medicament als Estats Units. Ara es hora de tornar a casa seua i li cal un avió amb certes condicions molt especials. El cost del vol medicalitzat es de més de 90.000 €.
Elvira i la seua família han reclamat ajuda al govern valencià. A eixe govern que no va estalviar en despeses per a les retransmissions papals; al mateix govern que li ha oferit una catifa d'euros a Ecclestone per tal de tindre un espectacle questionat als carrers...
Però el govern valencià, el govern de tots els valencians, com Elvira, com jo, com tu, com nosaltres ... ha dit senzillament "NO"
"El Pocero", personatge més que dubtós del panorama immobiliari espanyol, ha oferit de franc el seu avió privat i Elvira tornará a casa.

Vergonya. Hui sent vergonya i fastic.

divendres, 23 de maig del 2008

Estáis locos los valencianos....?

No us contaré com estic d'embolicat però la veritat es que no tinc temps per a escriure. !!!
No vull fer-ne sang però amb la baralla interna que tenen els pepers i veient com amb el rumb perdut i sense trobar brúixola que els assenyale el nord (ja sabeu que ells preferixen Murcia a Catalunya) he pensat que potser que ara el Sr. Mariano diu blanc quan la Sra. Esperanza diu negre qui sap si al País Valencià ens donen unes sorpreses i ens deixes, d'una evegada, de tocar-nos el nas. Qui sap si ara admetran que parlem català a la manera de València, que els que creiem en els PPCC no som una colla de malsparits, que parlar valencià o estudiar en valencià o viure en valencianisme es natural al País.

Un amic de Madrid m'ha enviat un email que no té desperdici. Han rebut una protesta d'un mestre de música de la "Comunidad Valenciana" :
Soy profesor en varias de las escuela de música de la Comunidad Valenciana y me gustaría que fueran respetuosos con la denominación de nuestra zona geográfica que no es otra cosa que Comunidad Valenciana, se lo comento por el artículo de la nota de prensa remitida, en el cual le dan a nuestra Comunidad la demominación de País Valenciano, ¿me podrían explicar porqué?.
Me molesta que no se respete el consenso y que por mal que les pese a Vds. hay que respetar. Tengo la intención de colgar este mail en el tablón de anuncios de las escuelas en las que imparto clases como así ha sucedido en varias ocasiones que compañeros mios han manifestado en dicho tablón el rechazo al no reconocimiento de nuestras señas de identidad. Por otro lado si persisten en su actitud y muy a mi pesar me daré de baja de su boletín de noticias, o ¿les gustaría que les llamaran a Vds. País Madrileño?. Sín otro particular, esperando sepan corregir este lamentable error, se despide atte.

El meu amic no ha entés res i m'ha preguntat pel contigut del missatge. Després de consultar amb la direcciò de la seuan empresa li han contestat:
" En la noticia a la que alude hemos transcrito parráfos de notas de prensa recibidos y con los que se confeccionan alguna de las noticias del boletín. En esas notas aparecen los terminos Comarques y País Valencià que fueron traducidos como "comarcas y Pais Valenciano" Desconocemos que esos terminos debiesen ser sustituidos en la traducción , según usted, por eComunidad Valenciana.

Por otra y por tratar de comprender mejor el sentido de su mensaje hemos consultado el texto del Estatuto de Autonomia de 2006 aprobado por las Cortes Españolas y dice:
La Comunitat Valenciana surgió como consecuencia de la manifestación de la voluntad autonómica del pueblo de las provincias valencianas, después de la etapa preautonómica, a la que accedió en virtud del
Real Decreto-ley 10/1978, de creación del Consell del País Valenciano. Aprobada la Constitución Españóla fue, en su marco, donde la tradición valenciana proveniente del histórico Reino de Valencia se encontró con la concepción moderna del País Valenciano y dio origen a la autonomía valenciana."

Por otra parte observamos como numerosas organizaciones sociales emplean el termino Pais Valenciano: Partidos politicos, organzaciones síndicales, ONG's, etc. etc "

Uns dies després han rebut un nou e-mail que diu:
"No hay duda que en Madrid, están influidos por el gobierno separatista de Zapatero. Ese señor es seguidor del Barcelona y odia lo español y lo valenciano y ustedes no se enteran de nada. Vayánse a la mierda y quendense con sus envidias a nuestras playas, nuestro sol, nuestras paellas, la formula 1 y la copa america. Si Camps fuera presidente de España ustedes se tendrían que ir a comer mierda a Polonia, o sea a Cataluña"

Juan m'ha llegit el text i m' hat dit: ¿Estáis locos los valencianos....?

diumenge, 11 de maig del 2008

Aquesta setmana Reporters Sense Fronteres ha presentat el seu informe "Els perills d'informar Europa" on el País Valencià està present pel tancament dels repetidors de TV3.
RSF assenyala que els seus estudis son"molt exigents i escrupolosos", i per tant considera que aquest és un assumpte "molt greu que afecta les llibertats de la societat".
A més a més no hem d'oblidar que al president Camps li agrada el menyspreu continuat a la llibertat d'expressiò i que mai no respon al periodistes.
Supose que els dirigents, tant pepers com psoistes hui se senten molt orgullosos: El País Valencià guardonat com una illa antidemocràtica a l'Europa del segle XXI.

divendres, 2 de maig del 2008

Rita Barberá i el meu Cabanyal

Jo vaig naixer al Cabanyal, al carrer Escalante. Juguí als seus carrers i cresquí amb els meus amics: Albertet, el de la paqueteria, Alejandra la filla del retratista, Josep el fill de l'amo del magatzem de materials de construcció.... A mi aleshores em deien Nan o Nano. El Cabanyal era un barri fantàstic. A les cases n'hi havia una rajola que deia: "Fins aqui va arribar l'aigüa a la riuada el 1957"
Ens passàvem el dia al carrer, jugant, caçant parotets, comprant tebeos a les paradetes de la séquia d'En Gas i si ens donàvem alguna pesseta passàvem la vesprada sencera al cinema del carrer Escalante on amb dos pelis gaudíem bocabadats dels vaquers o dels gangsters.
Jo n'era el xiquet més feliç del món quan la meua avia em donava un parell de duros. Aleshores era el dia màgic: el "Bazar el 0,95" al carrer de José Benlliure, n'era el paradís, tot ple de joguets, pilotes, patíns ....
Al capvespre se sentien cridar els noms dels xiquets: "¡¡¡¡¡ Nan.... arreplega l'entrepà que ja s'ha fet hora de sopar !!!!! " Aleshores la gent gran treia les cadires al carrer, feia un passeig, se saludaven .... I els diumenges, després de la missa a Can Pollastre.
Que Rita Barberá diga que TVE, per emetre un reportage parlant de la barbaritat que ella i els seus han fet, "no respeta la democrácia ni la justicia", em fa plorar.... de fàstic.

divendres, 25 d’abril del 2008

25 d'Abril

Trepitjades terres que en el pas dels segles no heu trobat repos.
Encara
Cal obrir l'oracle de la nostra història per saber què som
Encara
Esquinçades terres que heu vist les fronteres dins el nostre cos
Encara
Escolteu la veu de tots aquells que creuen que és temps de cantar:

Venim del Nord, venim del Sud, de terra endins, de mar enllà.
Trepitjades terres que vareu perdre a Almansa el vostre dret a ésser
Encara
si creiem que som, malgrat tantes nits que ens han allunyat
Encara
esquinçada llengua fidel testimoni del que encara som
Encara
escolteu la veu de tots aquells que creuen que és temps de cantar:
Venim del Nord, venim del Sud, de terra endins, de mar enllà.
Trepitjades terres que heu plorat amb fills el dret d'existir
Encara
perquè avui és hora de poder lluitar pel que volem ésser
Encara
esquinçades terres que rebeu el dia amb els mateixos mots
Encara
escolteu la veu de tots aquells que creuen que és temps de cantar:
Venim del Nord, venim del Sud, de terra endins, de mar enllà.

Esquinçades terres que heu vist les fronteres dins el vostre cos
Encara
trepitjades terres que vareu perdre a Almansa el vostre dret d'ésser
Encara
esquinçada llengua, fidel testimoni del que encara som
Encara
perquè avui és l'hora de poder lluitar pel que volem ésser.

divendres, 18 d’abril del 2008

El President "cabreao"


D'antuvi que quede clar que jo no entenc d'aigües ni transvasaments, que no se qui te la raó o qui ha perdut el nord. No ho se. Em sap greu aquesta gentola que ens ha desfet el país omplint-lo de construccions, urbanitzacions i camps de golf. Però hui no escriuré d'açò.
Bé, tenim al President cabrejat; que si ell i el murcià president aniran al Constitucional (espanyol, per descomptat), que si aigua per a nosaltres també, que com son els catalans, els aragonesos i tot allò que siga quatribarrat. Agarrats, que son tots uns tacanys...
Els pepers, abans UCD, AP o CD, agafats de la maneta, la dreta per descomptat, d'UV i altres mes enllà de la dreta mà, han bramat durant trenta anys contra tot i tots: catalans, catalanistes, pancatalanistes, filocatalanistes, quatribarrats, senseblaus, unionistes en la llengua, independentistes, fusterians, climentins, guarnerians, acpvans... Tots son i som fillsdeputa, malsparits, miserables, bords, bastards, antivalencians, fanàtics, borinots, arrogants, terroristes, avorts del dimoni, imbècils o bandarres. Tant li fa.
I després de tot això .... ¿ volem aigua?. Jo crec, President Camps que si vos i el seus predecessors haguéreu mantingut la germanor que catalans i valencians teníem i no us haguéreu dedicat a malmetre les relacions, si en comptes d'inventar-vos batalles de llengües i banderes haguéreu preservat arrels i Historia, si en comptes de mirar a ponent i al sud haguéreu mirat al nord i llevant... tot ens aniria millor.
President Camps, heu mantingut i avivat l'enfrontament i ara ¿ demaneu aigüa ....?

dimarts, 15 d’abril del 2008

Sacrilegi

Les mans nues de Camps al Llibre del Repartiment son com un sacrilegi.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Ja en tenim data i per tant ja no som perillosos

M'agradaria ser historiador i conéixer amb profunditat la Historia. Quan el general Franco va passar a millor vida tant els psoistes com els UCDistes i pepers (aleshores crec que Fraga era la CD) feren tot i mes per tal d'esborrar qualsevol possibilitat d'uns Països Catalans a l'Estat Espanyol.
La constitució espanyola, molt respectable per a ells i no més que un reglament per a nosaltres, diu explícitament a l'article 138.1 "En ningún caso se permite la federación de comunidades autónomas ". Això fou escrit exclusivament per tal d'avortar l' esperit dels Països Catalans. I no ho dic jo. Tan sols heu d'anar als diaris o preguntar als protagonistes de l'època. Després, la tanca del 5%, una mesura per no permetre la vetrebració nacional i així més i mes i encara mes.
Un punt que no podien d'oblidar ni aleshores ni després al llarg dels anys eren les comunicacions. Amb comunicacions mínimes i complicades la vetrebració nacional no seria possible o en tot cas seria molt difícil. I aquí han jugat el seu paper tant mitjans de comunicació, com els mateixos polítics. Tallar els lligams que sempre han unit a catalans i valencians fins i tot mentint, re-escrivint una historia farcida de mentides era molt important. Però encara més assolir que el País Valencià estiguera ben comunicat amb Madrid i no amb el Principat. I hem de reconéixer que han assolit els objectius que desitjaven .
Els espanyols ja estan tranquils i saben que els valencians no som perillosos, que aviat cap nacionalista parlarà de la nostra llengua, nostra cultura i nostra llibertat. Que cap de nosaltres voldra acostar-se a Catalunya i que el concepte dels Països Catalans estarà definitivament mort i soterrat.
La prova és evident. Ja en tenim data: l'AVE València - Barcelona = 2015

diumenge, 6 d’abril del 2008

Casa de València, l'ambaixada dels valencians?

Fa anys gairebé totes les ciutats espanyoles en tenien les anomenades "casas regionales": la casa regional de Múrcia, la d'Andalusia, la d'Astúries .... eren llocs on els oriünds de cada regió tenien un refugi,, un espai on es retrobaven amb les olors, els sabors, els records que havien deixat .

Amb el pas dels anys "las casas" han canviat el seu principal objectiu i han esdevingut una mena de representació cultural si no política.
A Madrid, la capital del Regne, al passeig del Pintor Rosales està la Casa de València. Si un valencià pensa que eixa és la "casa" dels valencians a Madrid, que prepare els tranquil·litzants i els antidepressius i es prenga la capsa sencera.

La web de la Generalitat, la conselleria d'Immigració i Ciutadania, ens oferix una idea d'allò que és la Casa de València a Madrid ...
A Madrid viuen milers i milers de valencians. La Casa de València a Madrid, en comptes de ser un lloc de "valencianisme" és un lloc per a la vergonya i para ofrendar nuevas glorias. És un reflex del País que som i tenim gracies als pepers i psoistes. Si a l'entrada haguera una maqueta de Marina d'Or, llavors ja seria orgasmic. Seriem al paradís: cap símbol d'identitat valenciana; tot en espanyol que per a això som a la capital d'Espanya, cap indici de la cultura valenciana. Res de res. Al cap i la fí no es estrany.... ¡ Com a casa !
Si parles en valencià, ningú t'entén. Si t'interesses per cursos de llengua o cultura valenciana, simplement et responen que no hi ha... Això sí, el restaurant te una bona cuina.
La Casa de València a Madrid per no tindre no té ni espai web. Vos invite que busqueu a Google "Casa de València". Els resultats que apareixen estan vinculats a l'hostaleria i al restaurant. Això es tot. Vergonyós. Em pregunte quants valencians a Madrid s'han passat que aquest lloc i quants senten aquesta "casa" com la seua casa a Madrid.

Ara caminem un poc i ens apropem a la Plaza de España on el Cercle Català de Madrid és una espècie d'ambaixada. Amb web pròpi oferix als catalans i no catalans residents a Madrid dotzenes d'activitats: Cursos de català, tallers de teatre, cicles musicals per a totes les edats; escacs, esports, etc, etc.

Curiositats:
1.- El web de la Generalitat diu textualment: "l'actual seu, que va ser inaugurada el 2 de juliol d'eixe any pel senyor Juan Carlos i la senyora Sofía" . La Generalitat pepera diu el "senyor i la senyora" !!!!!!!
2.- El espai web de la Casa Regional Valenciana en París fa servir una Senyera (sense blau) com a simbol per a triar el nostre idioma. Això si, després tan sols mostra una paella com fet mes representiu de les seues activitats a la capital francesa


La seu de la representació politica-culutural de la Generalitat catalana fa ondejar una Senyera a la façana. No tinc el gust de coneixer la seu gastronomica-folclorica de la Generalitat valenciana. Això m'he estalviat.
Camps que plora, plora i plora per qualsevol cosa faria bè ara de plorar de vergonya. O potser no. Potser et sent orgullós




diumenge, 30 de març del 2008

Camps i l'enfrontament permanent

Es difícil saber fins on arriba la misèria moral dels policutres que patim els valencians. Em fan fàstic. Aixì, sense cap diplomàcia.
El president Camps decideix rebutjar la invitació personal del President de la Generalitat Catalana als actes organitzats a Poblet amb motiu de la commemoració de 800 aniversari del neiximent de Jaume I.
Camps no vol una foto amb la resta de dirigents dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Camps vol victimisme i confrontació; Camps vol mantindre als blavers en peu de guerra.
Ja ho deia a la meua entrada d'ahir: pense que gentola com este personatge no em representen i em fa sentir vergonya d'esser valencià.

El PP valencià s'alimenta de menjars tan profitosos com , l'anticatalanisme, la llengua, la bandera, el robatori de la paella, el circuit de formula 1, la invasió dels bàrbars del nord, la tv3, els països catalans, eliseu climent, enric valor, joan fuster, ovidi montllor, tarzan i sa beneida mare ....
Quina colla que ens ha tocat !

dissabte, 29 de març del 2008

Josep Renau

Josep Renau és un altre dels valencians, dels prestigiosos valencians, que són ignorats i menyspreats pel govern valencià del PP. Eixa gentola hauria de curar de la nostra Història, del les nostres personalitats com ara Valor, Montllor, Fuster, Renau.... Però la seua ignorància, la seua manca de cultura i l'odi, un profund odi fan que el munt de merda que els envolta no els deixe traure el cap i respirar aire fresc.
Milers de valencians no ens sentim representats per esta gentola. Cada dia fan que a la seua Espanya no hi haja lloc per a nosaltres (afortunadament).

I ja ha passat un any que vaig engegar este blog. Com corre el temps !

diumenge, 23 de març del 2008

Vacances

Any 1973. Aleshores feia COU. Carlos, Chemi, Nuria i jo vam decidir anar a fer les vacances de Setmana Santa a Barcelona i Cadaqués. No em puc recordar com i quanho vam decidir. No tinc la més mínima idea de quan ho vam planejar ni de cap cosa relacionada amb els previs. El cas és que ells van eixir per davant en el Mini de Carlos. Jo vaig pujar a Barcelona en el tren que eixia de València a migdia. Barcelona era per a molts valencians como el "cap i casal". Molts anaven a la universitat allí i es matriculaven a la central o Bellaterra; quan hi havia alguna malaltia que a València creava dubtes, anaven a veure el metge a Barcelona.... Barcelona era la referència encara que Madrid era la capital d'Espanya i el lloc on tots havien d'acabar per a resoldre qualsevol assumpte per nimi que este fos .La Barcelona dels últims anys del franquisme, era sinònim de llibertat, modernitat, europeisme, cultura, aire per a respirar .... Vaig arribar a l'estaciò Sants per la nit . Fins eixe any sempre havia passat la Setmana Santa al Cabanyal. Allí es feia el silenci com a la resta de la ciutat. Les ràdios només emetien música religiosa, els bars tancaven, les banderes ondejaven a mitja asta, els soldats feien guàrdia amb els canons dels fusells cap al sòl, et feian callar si cridaves o cantaves al carrer, els cines tancaven així com els teatres i tots els espectacles. En arribar a Barcelona vaig anar a un bar del carrer Argenteria, aleshores Calle de las Platerias, on m'esperaven amb uns amics de Nuria. Vam beure unes cerveses i de seguida anarem a fer una volta per Barna. Em va enlluernar.
A l'endemá van viatjar fins a Cadaqués i vam passar uns quants dies que els anys no han pogut esborrar. Divendres tornarem a Barcelona. Era divendres sant, setmana santa però no ens podiem creure el que veiem: Tot obert, la ciutat viva, els bars plens, els cines funcionant (a la vesprada en una sala pròxima a la plaça dels Països Catalans, vam veure 2Let it be")...
Hui he gaudit de Madrid. Com un turista més. Este Madrid de hui em recorda a aquella Barcelona del 73 tot i salvant el temps i les distancies. Madrid ara es una ciutat oberta, moderna i fins i tot acollidora si bè malgrat els anys que visc ací, no em sent com a casa. Finalment, la cabra tira a la muntanya, he dinat paella i m'he passat per Caixaforum on n'hi havia una conferència sobre Jacqueline Du Prés. Madrid ha canviat molt. Està ple de visitants. Visitants mapa en mà, càmera en mà. Els madrilenys se'n van. Els visitants arriben. Entre els visitants n'hi ha de valencians. Al passeig del Prado escolte a una parella amb marcat accent valencià "No entenc com és que mai no hem anat l'Ivam ni a cap altre museu de València i em tens ací de museu en museu que ja em fan mal els peus" I ell li contesta: " Com vols comparar Madrid amb València ? És que a Madrid tot és de categoria..... "

dilluns, 10 de març del 2008

Sempre la mateixa historia

Hui en arribar a l'oficina i obrir els correus m'he trobat amb dos missatges personals. Tots dos d'amics, de vells amics, que em recordavem dos entrades meues de 2007:

Us heu preguntat per quines raóns el valencianisme no arrela mes profundament.? En un món on el consum es la clau, al valencianisme polític li manca un bon màrqueting per tal d'arrelar de forma majoritària a la societat civil.
Hui en dia la imatge, el màrqueting i les estratègies de mercat son la clau. I els polítics i els seus estratèges haurian d'anar pensant-lo.
Tenim actors i actrius, esportistes, arquitectes, metges, empresaris, bisbes, músics.... però quants en tenim a les nostres files? quants militen en el valencianisme? Un xicotet acte de valencianitat de qualsevol personatge públic o "famós" valencià faria molt mes pel valencianisme que els anys de dur treball valencianista que tots nosaltres hem fet.
Imagineu-vos per un instant a Albelda, Vicente, Juan Carlos Ferrero, Nuria Roca, Ximo Rovira, Santigo Calatrava, Hector Barberá .... com activistes del valencianisme. Quina repercussió hauria tingut la presencia d'algu dels esmentats a l'acte de La Carrasqueta? Marqueting. Imagineu-vos a l'església valenciana, els bisbes valencians fent un declaració en favor de la llengua, de la llibertat d'expressió ( ..i per tant de la llibertat d'emissió). Marqueting.
Tal vegada no sabem vendre el valencianisme com cal .....


----------------------------
Com si d'un esport es tractara, cada quatre anys els ciutadans vivim els nostres jocs olímpics: les eleccions. Hui ja coneixem els resultats, i el canvi no s'ha produït al País Valencià. Durant els darrers mesos he fet nombroses intervencions en blocs, fòrums d'internet, etc, etc. Molts em deieu que estava equivocat i que era un tremendista però finalment els fets, els resultats, m'han donat la raó. I ben bé que ho sent
Al País Valencià si volem un canvi, tan sols el podrem assolir els nacionalistes progressistes. I els nacionalistes progressistes mai no hem de tornar a pactar amb partit o partits estatals. Socis estatals no ens serveixen.
Els nacionalistes prorgessistes hem d'admetre que n'hi han persones que son nacionalistes d'esquerres, nacionalistes de centre o nacionalistes de dretes i que tots som nacionalistes i valencians si treballem units pel PV. Buscar socis exclusivament per l'esquerra, i per l'esquerra comunista i estatalista, fa fugir a molts simpatitzants que s'ho pensen dues vegades abans d'oferir-nos el seu vot.
Els nacionalistes progressistes hem de recordar sempre que les pitjors desfetes recents que hem patit els valencians han estat amb el socialistes durant la negociació dels estatuts. El socialistes no son valencianistes, son espanyolistes. I ser espanyolista no està mal per a ells, però nosaltres som nacionalistes i som nacionalistes valencians i ells sempre ens han traït seguint instruccions de Madrid.
Al nacionalisme progressista li cal estendre la seua xarxa i posicionar-se als estrats on fins ara no s'ha prestat atenció: valencianistes de dretes, empresaris, artistes, esportistes, músics, gent guapa, etc, etc. Ens cal un canvi important d'imatge; ens cal un canvi important de màrqueting ens cal arribar a la gent que ni tant sols sap que existim. Hem d'assabentar-nos que no som el melic del món, que el País Valencià no es Catalunya i que ni el nacionalisme ni el sentiments no estan arrelats de la mateixa manera.
Hem de transmetre al ciutadans que ser valencià es "ser diferent". Que existeix un fet diferencial valencià i per tant hem de canviar d'estratègia. Desgraciadament polítics i votants no actius politicament, no parlem el mateix llenguatge. Els polítics busquen un lloc, un escó, un puesto on passar l'olimpíada. Els ciutadans passem l'olimpíada. somiant amb els jocs.
Quan jo jugava a voleibol u dels entrenadors que vaig tindre ens deia: "No heu d'esperar l'error del contrari heu d'esperar sempre l'encert" (per cert que aquest consell m'ha acompanyat des d'aleshores). En aquestes eleccions també hem esperat més l'errada del contrari que no el nostre encert. La campanya " adèu PP" potser no ha arribat als ciutadans com esperávem. Hem assenyalat els punts mes foscos del PP però... hem sabut transmetre el nostre projecte, hem sabut il.lusionar els votants?. No es pot assenyalar .... hem de donar respostes, hem de transmetre sentiments i il.lusio.
Votar nacionalisme es votar un sentiment. En molts llocs he escrit durant les darreres setmanes que per a molts de nosaltres un canvi de PP a PSOE era "más de los mismo" i si el canvi havia de fer-se amb el vist-i-plau del feble nacionalisme, a la llarga estariem recolzant un altre error.
Votar nacionalista es votar idealisme, es votar ídols i els nostres ídols estan morts i enterrats per la dreta però també enterrats pel psoe que sap que si els desenterraren, avançariem. Votar nacionalisme es votar, patria, terra, llengua, bandera i arrels.
Cal canviar moltes coses. Canviaran?

diumenge, 9 de març del 2008

Africa, Canaries, Català i Valencià

Abans d ' una hora tancaran els col·legis electorals. No he volgut fer comentaris a la campanya. No val la pena.
González Pons feia un xat en directe amb els lectors del món dijous passat. Una persona li va preguntar la rao que li fa defensar la diferència entre valencià i català, quelcom totalment irracional. La resposta de González és de llibre: Canàries està al costat d'Àfrica però les illes son Europa.

dilluns, 3 de març del 2008

Música, músics, pirates, complices i desaprensius - II

Si l'instrument de música se suposa que és com el bisturí per al cirurgià jo pensava que quan l'estudiant i els seus pares decidixen anar a fer la compra, aquesta es fa a un comerç molt especialitzat. Doncs bé, també resulta que ja no és així.
El meu amic Vicent em parla de petites botigues en poblacions xicotetes o en polígons industrials com els punts on els pirates dirigixen els alumnes. Eixes botigues tenen preparats els instruments ja que prèviament s'han posat d'acord amb el bucaner. Una vegada allí "lo que el mestre diga i no és parle més"
Alguns establiments per tal de rentar la seua imatge patrocinen activitats de la FSMCV, fan regals d'instruments de preu de cost prop a zero però amb preus de venda unflats i així tots contents. Al mateix conviden els mestres, músics, presidents ... a fer un viatget a Xina amb caire cultural i tots a tancar els ulls.
I que passa si es tracta de la banda japonesa?. Es semblant però amb glamour....

dissabte, 1 de març del 2008

Música, músics, pirates, complices i desaprensius - I -

He tingut una llarga conversa amb el meu amic Vicent respecte a la música i els músics. Vicent es un conegut músic, honest i amant de la seua feina. Gracies a ell i a uns quants amics seus que m'ha presentat i amb els quals he parlat hores i hores, he conegut una cara coneguda pero silenciada i que em dona per a unes quantes anotacions al blog.


Al País Valencià la música ha estat i està arrelada a tota la societat. El model educatiu és molt particular i gaudeix de molts aspectes positius així com d'altres igualment negatius.
La societat percep la música i els músics com quelcom pròxim i propi.
En tenim de grans músics. Jovens que estudien a les societats, escoles i conservatories de tot el País i que cada vegada més prompte continuen la seua formació a l'estranger i que finalment ocupen cadires a orquestres d'arreu el món; professors amb deixebles que transmeten els seus coneixements amb passió; intèrprets, professionals, etc, etc.
Dit això també s'ha de dir que l'entorn ha viscut i viu una profunda transformació que va engegar fa uns 20 anys i que continua hui. Una de les transformacions viscudes va lligada als instruments, la seua comercialització i els guanys extraordinaris o sobresou que suposa per alguns mestres i professors desaprensius que recomanen i imposen la compra de determinades marques d'instruments i a més a més que aquesta compra es faça en determinats establiments.
Respecte al primer punt, la compra de determinades marques ens trombem amb dos situacions iguals però radicalment diferents. M'explique.
En tenim de professors que "recomanen" la compra d'una marca d'instruments de la qual ells son patrocinats, reben instruments gratuïts i altres favors com concerts, cursets pagats .... "Tants d'alumnes en tinc, tants d'instruments d'aquesta marca vendreu." Un conegut fabricant japonès fa el seu agost, i millor diríem fa l'any sencer, amb les recomanacions que fan els mestres i professors. Un conegut em diu que guanya més així que amb els sous de professor al conservatori i a la societat musical del seu poble.
La segona sitiuació es recomanar que es compre un instrument de marca desconeguda o "blanca" que es importat de Xina per una empresa valenciana. El professor sap i es conscient que la trompeta, el trombó o el clarinet no en tenen cap nivell de qualitat però el benefici que tindrá serà molt important i no sols serà económic: un viatge a Xina amb altres col.legues i companys o la creació d'un model especial que portará el seu propi nom i que fara que tant l'ego com la butxaca vagen en aument.
Aviat l'alumne haurá de comprar un altre instruments millor. Aleshores el "depravat" recomanará la marca del fabricant japonés.... Guanys dobles per al profe i per a la botiga.

... Continuarà

divendres, 22 de febrer del 2008

Font de Mora

L'esser humà pateix transtorns. Font de Mora és un transtorn en si mateix. O viu en un permanent estat de transtorn. La imbecilitat del dia, que no he volgut comentar fins hui, es la seua eixida dient que prefereix l'anglés al català com a llengua estrangera. No he de perdre ni un segon comentant aquesta frase d'aquest permanent trastornat.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Esperanza Aguirre, Presidenta de la Generalitat Valenciana


Hui vull agrair Esperanza Aguirre el seu projecte de crear un col.legi públic a Madrid on els xiquets estudiaran en català. Aguirre ha fet un camí planell d'allò que el govern de Camps fa que siga un camí ple d'entrebancs. Ara els pares valencians nomès han de moure's a Madrid i inscriure els seus fills a aquesta nova escola. GRACIES ESPERANZA

Per aquesta raó vull aprofitar i proposar un canvi: Camps se'n aniria a Madrid i nosaltres rebriem Esperanza com a presidenta de la Generalitat Valenciana.

diumenge, 10 de febrer del 2008

He passat uns dies a Portugal. Tots els anys vinc unes quantes vegades bé per treball o per vacances. Aquesta vegada.... per treball !. Es un país que m'agrada. Els portugèsos diuen "d'Espanya ni mals vents ni casaments"; nosaltres "Quan el mal ve d'Almansa..." Casualitats.
A Portugal trobe el gust al temps passat i això no es menysprear als portugesos. Al contrari. Trobe que la gent es amable, educada, simpàtica, alhora que eficaç, seriosa, professional. Mai no dubtaran en ajudar-te i fins i tot s'acostaran a tu per a demanar-te si et cal alguna cosa si es que et veuen perdut. Són reservats però una vegada que et coneixen son completament oberts.
Baixant de Porto cap a Lisboa vaig decidir deixar l'autopista i conduir per l'antiga carretera. Era d'hora i els poblets a poc a poc es depertaven. Fou una sensació especial. Vaig recordar aquells anys quan, l'A-7 era una autopista per capítols i jo gaudia anant de Moraira a València per que m'aturava mil voltes i prenia cafés, entrepans de blanc-i-negre..... en un viatge de cinc, sis, set hores..... Moraira era aleshores un poblet i a l'estiu esperàvem la nit per tal d'anar al cine a vore per cinc pessetes la pel.licula del dia. Aleshores vaig descobrir el meu País i que si un dia t'havies oblidat els diners ( i jo sovint anava sense una pela a la butxaca) ningú no et negaria un mos, una beguda i fins i tot alguns duros per arribar a la ciutat. M'agradava vore les senyeres penjant pels carrers ( ... on Senyera amb blau no n'hi ha), el parlar de la gent i les mirades. Sobre tot, les mirades.

dissabte, 2 de febrer del 2008

El País Valencià no es la seua finca.



El País Valencià no es la seua finca privada malgrat que vostè es pense que aquesta terra es seua i que pot fer allò que li vinga ne gana. Vostè es deu pensar que els ciutadans podem ser menysprear pel poder. La prepotència dels personatges que pensen que el poder pot fer, desfer com li vinga en gana em fa fàstic. Qui no respon es peoque molt ha d'amagar. ¿Perqué té por Sr. President? ¿De qui te por?

dimecres, 30 de gener del 2008

Ja se que molts penseu que sempre estic amb la mateixa historia o amb les mateixes. Tant li fa. El fet es que una vegada mes em pregunte la raó per la qual sofrim i patim tota aquesta merda que ens envolta. El govern d'Espanya que hauria de vetllar per les llibertats dels ciutadans valencians, passa de tots nosaltres; el govern valencià, que hauria de defensar els drets i llibertats de tots els valencians, passa en un gest torero-para-ofrendar-nuevas-glorias.... ¡casí ná, xiquet! , i els valencians....¡ millor no parle. Hui, com ahir, com fa vint, trenta anys... atacar les nostres llibertats esta ben vist.


No cal dir que si una pintada haguera aparegut a les parets dels psoistes, les televisions espanyoles mes properes al govern de Madrid haurien alçat la veu i ens haurien estat castigant dia i nit amb les imatges i la noticia. No vull ni pensar si a la seu dels pepers trencaren un cristall... Jo estic radicalment contra tota mena de violència. Eixiria al carrera a defensar els drets i les llibetats dels meus adversaris politics. I els que hem coneixeu sabeu perfectament que soc nacionalista, valencianista i independentista, defensor de la llengua catalana, les quatre barres a la senyera sense blau i d'un país de Salses a Guardamar però per damunt de tot i com que he conegut el que es viure sense llibertats, lluite per les llibertats de tots.

Unes quantes fotografies recollides de webs informatives com ara ANNA, L'AVENÇ o el mateix EMV posen en relleu on estem. I us recorde que ja fa tems que el general no hi es.

diumenge, 27 de gener del 2008

Gentola com aquesta existeix al nostre País gracies als politics espanyols que sempre els han mirat amb simpatia. Al nostre País, la democracia es teoría. Sempre es bó que un grup de feixistes estiga a punt per a atacar els valencians. I no diré "atacar als nacionalistes valencians" sino simplement als valencians. Aquesta gentola son un munt de merda. Els que sempre han tancat els ulls i mirat cap un altre lloc quan han fet de les seues, son un altre munt de merda.
La fotografía es de Levante-EMV i correspón als atacs patits pels asistents a una conferencia d'ERPV. ¿Qué diría hui els socialistos i els pepers si la victima dels atacs haguera estat la Fernández o Rajoy....?

diumenge, 20 de gener del 2008

Quedar-se a casa

Perque no es queda a casa seua, senyora? I sa casa no és a Beneixida, i tots ho sabem. Tots sabem que vostè pensa en Madrid, viu a Madrid i segueix les ordres de Madrid.
Quede's a casa i deixe'ns tranquils.
Els valencians s`ho agrairem.

dimecres, 16 de gener del 2008

Un matí, fa pocs mesos, vaig entrar a la cafeteria on havia desdejunat diàriament durant els darrers anys. Eixe dia, el desdejuni pel qual pagava 2,60 € va passar a costar 3,10 €. "En realitat no ha apujat. Per 2,60 € pots prendre lo mateix d'abans excepte pel suc de taronja" - em va dir l'encarregat. No he tornat des d'aleshores
Estic en el sud del Califòrnia, com sempre, per motius de treball. Hui que el sol de gener californià porta els termòmetres fins als 24º C, m'he alçat enjorn. He creuat l'avinguda West per a anar al restaurant on m'agrada desdejunar cada vegada que soc aqui. Café, suc de taronja natural i una truita amb formatge.... 4 $. De café i suc es pot demanar tantes vegades com vullgues... No vull recòrrer al tòpic del tipus de canvi per a dir que ara els EUA són un país "barat". Simplement revise les despeses dels últims anys . Al 2003, 2004, 2005.... pagava tambè 4$ al mateix restaurant pel mateix desdejuni.

diumenge, 13 de gener del 2008

Els pepers no saben que fer amb Sagunt i els psoistes tampoc. Els populars, amb els ganivets esmolats han demanat venjança, durant anys; els psoistes, que van ser prepotents com ells solets i no van escoltar ningú, es tromben amb un nou merder.
Els pepers ataquen els repetidors i el psoistes diuen que "no se pronuncian ni a favor ni en contra". ¿Meninfots, covards o senzillament electorals? Ara el jutge no permet el tancament del repetidor de Bartolo. Les veus nacionalistes ens felicitem.
Els partits espanyols reneguen o .....no es pronuncien. Fer el que està fent el PSOE, partit que no oblideu governa a Madrid i te la seua sucursal a l'oposició al País Valencià, es no defensar la llibertat i la democràcia. Peró es veu que als psoistes tant li fa la llibertat. El que cal és tocar poder. Tant a Madrid com a les sucursals i la "comunidad valenciana" es una de les seues sucursals estimades i perdudes.

Ens cal nacionalisme valencià, i no d'esquerres o dretes.

dimarts, 8 de gener del 2008

Esa democrasia bien entendia. ¡ Casí ná !

¿I ara que fem? es pregunten a la Generalitat.
¿I com podem eixir del fons del pou de l'embolic del teatre? ¿Enderroquem? ¿No enderroquem? ¡ Quin merder ! Clar que aleshores eren a l'oposició on tot val. Ara hi son al govern i les coses canvien.
¿ I que millor que no acatar la llei? Clar, com que som el govern i malgrat que el TSJ del País Valencià diga que català i valencià es la mateixa llengua i per tant que hem de admetre els títols de filologia catalana, MAI no ens faran reconéixer que som tossuts com els burros.
Vergonya. Tindre un govern que publicament diu que no pensa acatar les decisions judicials contraries. Això es "la democracia bien entendida"

dimecres, 2 de gener del 2008

Els proposits


Ja he dit alguna vegada que Paris es la ciutat on em perdria. Enguany, com fa vint-i-cinq anys, he passat cap d'any a Paris.
Cada primer de gener fem proposits. Volem ser millors o canviar de treball; estudiar o fer les vancances somniades. Tant li fa. Tots son proposits.´Després quan som a la nit de cap d'any ens adonem que els proposits es van quedar oblidats durant el primer cap de setmana de gener. Si més no, aquest es el meu cas.
Als meus anys cada vegada tinc menys proposits. La televisió a la cambra de l'hotel oferia els tipics resums de noticias i fets significatius de l'any. Terrible ! Cada vegada pitjor; cada vegada mes distants el primer i tercer món. Proposits. Porposits de canvi, Dificil.