En una trista bossa grisa de fem.

Silenci, tristesa, angoixa. Mirades humides, mocadors a les mans
Els familiars de Juan Perez? Dues dones i un adolescent s'alcen dels seus seients com impulsats per un ressort que no poguera resistir més.
El zelador s'acosta amb una trista bossa grisa de fem i uns papers a les mans perquè la família signe que ha rebut els objectes personals de Juan.

Els objectes personals, en una trista bossa grisa de fem: el rellotge que li van regalar quan va fer els 40, la camisa amb una taca de café al pit, els calcetins, els calçotets, els pantalons. La cartera amb les fografies dels fills i altra de la seua esposa, una noteta que li van escriure fa anys pel dia del pare. El mocador, les claus, unes quantes monedes, el cinturó. Tot en una trista bossa grisa de fem.
Com està? Com es troba..?
Sóc un auxiliar. Pregunten al metge. Tinga, signen ací.
Però li podem vore...?
Tinga la bossa i espere.

I alli asseguts, plorant, patint, recordant, es van quedar amb la trista bossa grisa de fem els familiars de Juan Pérez.
Potser algun dia, algu descobrirá que els sentiments no poden lliurarse dins d'una trista bossa grisa de fem als familiars de tots els Juan Pérez que a diari esperen a les urgencies de qualsevol hospital.