MIsteri

El barril de petroli costa menys de 50 dòlars però la gasolina puja, puaja i puja de preus.

El meu cotxe beu gasoil i si fa setmanes pagava 0.83 euros, i este mati 0.89 euros fa una estona tornant a casa he vist que ja havia pujat fins 0,9o.

Les petroleres fent diners . ...a cabassos.

I nosaltres a pagar.

Quina merda.

Després de setmana santa

A l'àmbit religiós respecte a tothom, creients, no creients, agnòstics, cristians, musulmans, budistes.... Respectar no és coincidir. Creure o no creure es un acte ìntim i personal. Les creences religioses pertanyen a l'àmbit mes ìntim i personal de cadascú.. Creus i parles amb el teu déu; no creus i és un bon temps per a les vacances.

Mai no he pogut entendre per quina raó han d'eixir al carrer per tal que tothom sapiga que són els mes fervents seguidors de Crist o els mes fervorós dels islamistes. No entenc als uns com tampoc no entenc als altres. Però respecte - i fins admire - a tots.

Dissabte sant em vaig trobar amb una processó. Tractant de mirar sols la part escènica i no pas la religiosa, una volta mes vaig pensar que allò no tenia cap sentit. Davant, unes persones vestides com el KKK; a continuació els cofrares carregant amb les figures o les creus; el retor, senyores amb peineta, sabates lluentes i tones de joies, músics militars ...



A les voreres turistes bocabadats preguntant-se pels kukusklaners, les enjoiades i eixa estranya manifestació on potser tan sols hi mancaven "los toreros". Quin espectacle per omplir les targetes de memòria de les maquines digitals !

No vull paréixer irrespectuós amb ningú, però si l'estat es aconfessional fer mostra publica de les creences i de les festivitats religioses vinguen d'on vinguen no es pot admetre mai.



Queda molt lluny aquella setmana santa al Cabanyal quan no n'hi havia ni programes de radio ni de televisió i els cines tancaven les portes fins diumenge i els xiquets no podiem cantar, jugar, córrer, menjar carn o anar a la platja .... Però arribava el diumenge i tot tornava a la normalitat i m'en anava amb el meu pare i el meu oncle al Bar El Pollastre - carrer d'Escalante - on el meu pare, fent l'ullet, demanava un "blanc i negre" de botifarra i llonganisa !!!

Tot havia acabat: La setmana i les vacances. Tornava el temps d'escola de nou

Els patidors passatgers

Després dels darrers canvis que he tingut al meu àmbit personal – familiar, després d'una setmana de treball a Frankfurt i després de la setmana de pasqua que si bé hauria volgut que fos una setmana per a tindre la ment en blanc, ha resultat una setmana sense dormir amb el cap ple de problemes i preocupacions torne a escriure algunes tonteries.

De vegades em dic que hauria d'obrir un web o un grup al facebook per tal de "defensar" la dignitat de tots els que hem de sofrir el martiri dels aeroports i les companyies aeries. Qualsevol dia en pujar a l'avió l'hostessa ens fotrà una hòstia per si un càs i després, una vegada asseguts ens fotrà una segona per tal de marcar distancies i desprès.... ja parlarem.

Tant li fa si és una companyia low cost com si no.. A l'aeroport de Frankfurt, després d'una setmana fora de casa els "amics" de Lufthansa em deixaren tirat un parell d'hores, Cap explicació, mes enllà que el vol previ arribaria uns minuts endarrerit. Si a 120 minuts li diuen "uns" minuts doncs sí, el vol anava endarrerit uns 120 minuts. El miracle alemany va fer que al panell informatiu el vol sempre tinguera sempre la mateixa hora d'eixida: les 20,15 h., amb una llum verda intermitent anunciant l'embarcament inmediat des de les 19,30 h fins les 22.00 h quan ens digueren que JA podiem somniar amb passar el cap de setmana a casa.
Divendres passat el vol deTenerife Nord va eixir també amb dues hores de retard i en aquest cas la companyia era Vueling. Un punt en comú: Cap explicació, cap disculpa, cap merda. Si poguera posar juntes les hores perdudes als aeroports arreu del mon em podria anar uns quants mesos de vacances.
I que dir dels seients ... Cada vegada mes estrets i mes junts, Jo faig un metre huitanta i us promet que ja fa anys que no cresc ni un milimetre i cada vegada em costa mes ficar les cames i col-locar el braç al reposabraços. Preferisc no imaginar que haurien de fer en cas d'emergència.
Millor no parlar dels no-aperitius, no-dinars, no-sopars, no-begudes, no-diaris, no-res no siga que ens toque treure de la butxaca alguns euros.
Així que si algu pensa com jo que m'ho diga i serem dos per a començar campanya per la dignitat dels patidors passatgers.

Este dia havia d'arribar

Este dia havia d’arribar. I ha arribat.
Fins ara tot havien sigut etapes. Però acabava una i començava una altra. Ara és distint. Alvaro, després de cinc anys a la universitat i un diguem-ne "màster" al que fa ara poc més de 2 anys es presentaven més de deu mil persones per a només 45 places, comença la seua vida independent i se’n va de casa.
Amb 24 anys, tots els professionals que li coneixen diuen que té per davant un futur impressionant. Arribarà on vullga, diuen. Per a mi el mes important és que siga una persona bona i estimada. I que siga feliç.
Dimarts passat quan arreplegava el seu títol amb els que han sigut els seus companys en aquests darrers i durs dos anys tots volien donar-nos a sa mare i a mi l'enhorabona pel fill. Vaig plorar. Vam plorar
Se’n va el meu amic, còmplice i company. A més de fill.
Una abraçada molt forta.



Nota: Entre aquestes dues fotografies han passat exactament deu anys. A la primera caminavem per Hong Kong poc despres d'eixir jo d'una greu i rara malaltia.
Aquesta segona és a Madrid tot just desprès d'haver acabat aquesta etapa i abans de dinar tots junts per a celebrar-ho.

Dues fotografies que m'estime per diferents i evidents raons

En una trista bossa grisa de fem.

Silenci, tristesa, angoixa. Mirades humides, mocadors a les mans
Els familiars de Juan Perez? Dues dones i un adolescent s'alcen dels seus seients com impulsats per un ressort que no poguera resistir més.
El zelador s'acosta amb una trista bossa grisa de fem i uns papers a les mans perquè la família signe que ha rebut els objectes personals de Juan.

Els objectes personals, en una trista bossa grisa de fem: el rellotge que li van regalar quan va fer els 40, la camisa amb una taca de café al pit, els calcetins, els calçotets, els pantalons. La cartera amb les fografies dels fills i altra de la seua esposa, una noteta que li van escriure fa anys pel dia del pare. El mocador, les claus, unes quantes monedes, el cinturó. Tot en una trista bossa grisa de fem.
Com està? Com es troba..?
Sóc un auxiliar. Pregunten al metge. Tinga, signen ací.
Però li podem vore...?
Tinga la bossa i espere.

I alli asseguts, plorant, patint, recordant, es van quedar amb la trista bossa grisa de fem els familiars de Juan Pérez.
Potser algun dia, algu descobrirá que els sentiments no poden lliurarse dins d'una trista bossa grisa de fem als familiars de tots els Juan Pérez que a diari esperen a les urgencies de qualsevol hospital.

Nacionalisme i confusió: Del roig al blau

Dic confusió sarcatiscament i sense voler ferir més sensibilitats i es que després de l'ultim gir del Bloc cap a la dreta i el blaverisme, ahir em trobe que a "valencianismeTV en proves" emetien del Roig al Blau. I hui tambè.... Quina casualitat.
Aquesta setmana m'he trobat en la meua bústia privada prou correus de coneguts compartint les meues últimes opinions. Molt d'ells militants i simpatizants de Bloc.

Rellegint antics punts meus, alguns dels quals van ser publicats l'any 2005, 2006 i 2007 trobe:

Els nacionalistes progessistes hem d'admetre que n'hi han persones que son nacionalistes d'esquerres, nacionalistes de centre o nacionalistes de dretes i que tots som nacionalistes i valencians si treballem units pel PV. Buscar socis exclusivament per l'esquerra, i per l'esquerra comunista i estatalista, fa fugir a molts simpatitzants que s'ho pensen dues vegades abans d'oferir-nos el seu vot.

Els nacionalistes progressistes hem de recordar sempre que les pitjors desfetes recents que hem patit els valencians han estat amb el socialistes durant la negociació dels estatuts. El socialistes no son valencianistes, son espanyolistes. I ser espanyolista no està mal per a ells, però nosaltres som nacionalistes i som nacionalistes valencians i ells sempre ens han traït seguint instruccions de Madrid.

Votar nacionalisme es votar un sentiment. En molts llocs he escrit durant les darreres setmanes que per a molts de nosaltres un canvi de PP a PSOE era "más de los mismo" i si el canvi havia de fer-se amb el vist-i-plau del feble nacionalisme, a la llarga estariem recolzant un altre error.

Votar nacionalista es votar idealisme, es votar ídols i els nostres ídols están morts i enterrats per la dreta pero tambè enterrats pel psoe que sap que si els desenterrarem, avançariem. Votar nacionalisme es votar, patria, terra, llengüa,bandera i arrels.

Us heu preguntat per quines raóns el valencianisme no arrela mes profundament.? En un món on el consum es la clau, al valencianisme polític li manca un bon màrqueting per tal d'arrelar de forma majoritaria a la societat civil.Tenim actors i actrius, esportistes, arquitectes, metges, empresaris, bisbes, musics.... però quants tenim a les nostres files? quants militen en el valencianisme?

Un xicotet acte de valencianitat de qualsevol personatge públic o "famós" valencià faria molt mes pel valencianisme que els anys de dur treball valencianista que tots nosaltres hem fet.Imagineu-vos per un instant a Albelda, Vicente, Juan Carlos Ferrero, Nuria Roca, Ximo Rovira, Santigo Calatrava, Hector Barberá .... com activistes del valencianisme.

Imagineu-vos a l'església valenciana, els bisbes valencians fent un declaració en favor de la llengua, de la llibertat d'expressió ( ..i per tant de la llibertat d'emissió). Marqueting.
Tal vegada no sabem vendre el valencianisme com cal.

Seguisc pensant el mateix., Cap cvi en tots aquets anys.

¡ Se sienten, coño. No més país, ni més valencià: Viva España !

Hui el Bloc ha fet un pas mes cap a un lloc incert i indefinit en un viatge que va començar fa 13 anys. El Bloc no ha sabut ni ha pogut arrelar-se en la societat valenciana. En comptes de mantindre les conviccions originals han anant canviant el rumb, a poc a poc, buscant els vents mes afavoridors. El blaverisme regionalista esta orfe i el Bloc veu que la jaqueta estil Unión Valenciana es de la seua talla. Es el moment, és l'hora del canvi. Del roig al blau. Clar que hui no eixiran de blau blaver rabiós però aviat ho vorem.
El blaverisme es un càncer i fa temps que es va colar al Bloc. Tants atacs a Fuster o a Climent, la gracieta del comunicat del dia dels innocents, la mà estesa a la tricolor com a bandera del País i no de la ciutat, el posar misericordiós en parlar de la llengua, la germanor amb els feixistes que tant han fet per desfer el nostre País... tots sabien on acabarien. Aviat serà "la hora de ofrendar nuevas glorias a España" i el Bloc serà el primer en ofrenar, que cal fer mèrits.
El problema del Bloc és que transvestits de blaverets tampoc no hi assoliran res, així que el seguent capitol sera la fagocitacio per part del PPSOE i uns se n'aniran cap el  PP i els altres cap el PSOE, on tingan un buit a la taula i un plat . Com ha de ser !

Portaran a la mani del 25 d'abril  ja les enganxines de "No mos fareu catalans" ?. Temps al temps.

cajamadrid, el català, el valencià, el rus i el marcià

Un caixer automàtic de Caja Madrid, situat al cor d'aquesta ciutat dona la possibilitat al client de triar l'idioma que preferisca per a fer les operacions. Amb curiositat veig com fan una clara diferencia entre català i valencià.
Vaja, no sabia jo que ara a mes a mes de denegar crèdits i hipoteques al personal, aquesta gent es posa per damunt dels filòlegs i decidixen que un argentí parla castellà, que un sevillà també parla castellà i que un mexicà... també ho parla i que despres d'anys d'nvestigació han descobert que un americà de Nova York i un britanic de Londres ... parlen la mateixa llengua: l'anglès.
Però finalment, com que han de fer negoci arreu, han decidit que no existeix l'àmbit lingüístic català, Així es que jo parle rus i el meu amic Marc, que treballa a un pas de Rambles i amb qui vaig parlar divendres, ho fa en marcià, i es veu que gracies a un sistema de traducció d'alta tecnologia que segurament cajamadrid ens ha amagat dintre dels telefons, quan jo li parle en rus ell m' escolta en marcià i quan ell em parla en marcià jo crec que em parla en rus i així es com ens entenem.

M'agradaria saber si Caja Madrid te collons de fer la mateixa diferenciació als caixers que tenen a Catalunya.... ¡ Manda huevos ! (com diria l'ex ministre). Jo crec que no. Es evident que a Caja Madrid es veu la mà dels peperets i a Madrid, som a Espanya !!

Vergonya

Si un polític no respecta les lleis ni les sentencies quan aquestes li son contraries, interpreta les decisions dels jutges fent-se un trage a la seua mida i a més a més diu als ciutadans que han de fer com ell i no tindre cap respecte al poder judicial, molt probablement serem davant un feixista. Popular, però feixista.
Don Francisco no respecta les decisions dels jutges i es permet dir que "nunca claudicaremos ante la homologación del valenciano y el catalán" malgrat que n'hi han mes de vint sentencies favorables a homologar valencià i català.
Encara no he vist jo a aquesta gentola demanar que es trenque la unitat lingüística de l'espanyol malgrat que carro, plomero, valija o cajuela, res no han de vore amb coche, fontanero, maleta o maletero.
Quina gentola que ens ha tocat

.. i tan bruta com la volen

Molta roba, poc sabó i tan neta com la volen" era el titol de la novela. Però en aquest cas la volen bruta. Ben bruta. És una vergonya el que veiem. Tant em fa si són d’esquerres, de dretes, del Barça o del Vilareal.... una merda!
Són un grup d’impresentables que ens oferixen la pitjor imatge i ens donen el pitjor exemple. Algú es pot creure que el jutge i el ministre van parlar de roses, futbol o l’evolució de les patologies a l’àmbit de les societats del segle X? El jutge de l’Audiència espanyola a més a més va ser candidat i numero 2 dels psoistos. Sí, sí eixos mateixos que tenen sucursal oberta al nostre País i estan en fase de buscar de nom adequat als gusts de Ferraz-Madrid.
Les coses clares. Me la bufen. Després a un responsable del Bloc se li ompli la boca de dir que més de 40 alcaldies estan en mans socialistes gracies al ells. Que orgull! Quina vergonya!
Però és que els ciutadans ens mereixem això? Qines ganes de fer les maletes i fugir !

Temps al temps

Els meus amiscs que alguna vegada han votat Bloc, votants de a peu, sense compromís de militància , quan em veuen, somriuen obertament. " Al final t'hem de donar la raó" em diuen. No és qüestió de donar o tindre la raó. Les coses són com són i la política és una professió on tambè l' atur es un fet i alguns han de canviar el seu discurs per a no perdre el seient o l'escó .... que el votant no te memoria. Tot per tal de seguir !
Aquesta setmana parlava amb uns vells amics, benvolguts amics. La meua trilogia des que tinc ús de raó ha sigut bandera, llengua i Països Catalans. A la transició i amb la Batalla de València encara ho vaig tindre més clar.

Els meus amics quan veuen que la tricolor com a bandera del país, és ara acceptada pel Bloc com una coseta natural o quan lligen el que significa en vespres del congrés això de la "refundació del valencianisme", descobrixen que de sobte tenen unes enormes ganes de practicar l’harakiri.
Amb un estil ranci i gairebe fatxa cal donar canya a Eliseu per tal de quedar més a prop dels vots d’eixa gentola del "ofrendar nuevas glorias, paellas, toros, comunidad y lo mejor del món que somos españoles però espanyols ¿eh?" .
La millor defensa és un bon atac. És necessari buscar quelcom o algú a qui marcar com el responsable del propi fracàs. Eliseu, que ha sigut objectiu i blanc de les ires feixistes, és ara el blanc de subtils i directes atacs de nazionalistes, que necessiten no perdre el ritme del joc polític, no perdre la cadira o finalment assolir un seient on possar les nalgues.

Trobeu diferència entre els socialistes espanyols de València que ara volen anomenar-nos comunitat i els nacionalistes del Bloc que ara veuen en la tricolor no sols la bandera de la Ciutat sinó del País? Quant tardarà el Bloc admetre també el secessionisme lingüístic i canviar el nom del partit per a ser Bloc Nacionalista de la C.V.?. Temps al temps.

Campanya punt val ?. NO VAL

Recentment he rebut alguns mails demanant-me que recolze una campanya pel domini "punt val".
No se qui és darrere aquesta campanya però no pense recolzar una acció que a més de voler trencar la unitat del domini "punt cat", em pareix pobletana. Però pobletana, pobletana. Aviat ens trobarem amb una nova campanya demanant el domini "punt cas(tello)", "punt ala(cant)", "punt xat(iva)", punt vil(lena), punt meu(poble) i si no espereu i ja voreu.

Al valencià li queden dos generacions ...

Llegia al blog "Jo, Annota Matorell" que ha mort l'última persona que parlava eyak, un idioma indígena americà. Amb ella ha mort també una llengua parlada.
Josep Lluis Bausset deia en una recent entrevista que "al valenciano le quedan dos generaciones". Aquest socialista de 89 anys parla d'independència, de les traïcions dels socialistes valencians, de la terrible Barberá i de com els valencians no respecten ni coneixen els seus, diria jo, patriotes.
El fet és que a la nostra atacada i estimada llengua li queden "dos generaciones", això fa mes o menys uns cinquanta anys. És probable.
De vegades he dit que als anys seixanta i setanta, un xiquet del Cabanyal com jo, vivia en valencià sense cap problema. A la ciutat Cap i Casal, als pobles, a Alacant i a Castello i per descomptat a poblets com aleshores eren Calp, Moraira, Teulada ....

Juan Garcia Santandreu, preferisc estalviar-me els calificatius respecte aquest, vol que el nou estadi del València porte el nom de "Reino de Valencia". No faig comentaris. Només vull recordar que el club va canviar el color negre que portava sobre les 4 barres de l'escut per el blau blaver. De segur que la Rita, Camps i fins i tot el psoelistoss recolzaran aquesta idea.

El nou lider dels psoelistos sucursal valenciana, torna de nou a la carrega i começa a moure's per a canviar el PV per CV. I dic jo, perque no deixa sols les sigles amb "PSOE" si son espanyols cent per cent i cada vegada que van a pisar demanen permís a Madrid?

El vent de ponent, que ens arriba de ponent, i el vent de ponent que naix i bufa des de les nostres mateixes terres, mogut per les boques i accions de peperets i psoelistos sucursalins de Madrid, fa que cada vegada el nostre País siga mes feble, la nostra llengua estiga mes indefensa i que potser a la nostra identitat li queden, com diu Bausset, dues generacions.

Aprofitant l'hivern estic cremant a la xemeneia de casa els darrers apunts que guardava dels meus anys a la universitat. Entre els papers d'Estructura Economica de quart n'hi havia una enganxina que deia: "Volem un ensenyament lligat a la realitat sociopolitica del nostre País Valencià". Quantes il·lusions i esperançes cremades ! Com els meus vells apunts.


Ve de ponent com sempre aquest mal vent (....)
Muden els temps, però no muda el vent
ni les proclames ni els miralls, i esclaten bombolles
de sabó davant els ulls
d'aquells que encara esperen el prodigi.
Vent de ponent com sempre, i és fal.laç,
aquest mal vent, i encomana eixorquia.
Parlo per mi i per tots, i escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em toca viure
i pels temps que vindran, i clavo els ulls
al cor mateix de l'espiral que engendra
aquest mal vent, ara que estic tan sol
que cap temor no m'aigualeix les hores,
ara que ja no em tempta el gest i puc
donar-me tot sencer en cada mirada.
Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,
aquest mal vent, i bufa fort encara.

Miquel Martí i Pol

Un nou idioma ...

De vegades, me'n recorde que viure a madrid és com obrir una xicoteta capsa de sorpreses on de segur que et trobaras amb les coses que pensaves ja no existien.
Ahir va ser el dia de la nevada i el dia on tota la ciutat i l'area metropolitana, aeroport inclòs, es van aturar. L'orgull d'aquesta ciutat plena de gent que venim de tot arreu, està tocat i especialment enguany que el barça escombra.... Però ahir es visqueren histories de tots els colors. A casa estant, escolte les declaracions de la ministra espanyola "Maleni". Per un instant pense que parla en rus o xinés ja que no puc entenrdre cap paraula d'allò que diu ; després escolte a la presidenta madrilenya Aguirre que si bé te una dicció castellana perfecta, tampoc no m'aclara el que ha passat, o millor seria dir, la raó per la qual ha passat tot el que ha passat; finalment ix Blanco i ens diu que a les "carreteras nacionales" no ha passat res.... Ja li fotria jo cinc hores atrapat a la "nacional" on no ha passat res.
I ara assegut a casa, amb els peus a la taula, la musica sonant i la xemeneia vomitant calor me n'adone que Madrid es culpable que cadascú ací parle el seu propi llenguatge, el se propi idioma. Sinó mireu el web www.circulovalencianomadrid.es on amb el suport de la Generalitat Valenciana, ha nascut un nou idioma. Paga la pena ...

Hui, com sempre, un any nou.

Malgrat que comença un nou any mai no hi ha un tall, un fins aquí hem arribat i ara canviarem tot allò que no ens agradava per a fer-ho millor.
Jo he començat este 2009 amb grip. Pensava que esta setmaneta de vacances em serviria per a gaudir del temps i fer tot allò que mai no faig, però no ha pogut ser almenys de moment.
Com deia, comença un any nou i tot seguix com sempre: Un nou atac feixista ara al Casal Jaume I de Gandia. I .... no passa res. Esta gentola pot fer el que vulga.I ho faran per que el polítics tant els peperets como el psolistos miren cap un altre lloc cada vegada que es produix un atac.
El president ens ha soltat un rotllo-discurs de cap d'any que no ho aguanta ni s'ho ha cregut ningú, pero ell es queda tan tranquil.
Paterna ha dit que no en referendum al maltractament dels animals. El 68% dels veins votants no volen que els bous tornen mai mes però tan sols ha votat el 15% del cens. Això pot significar que al 85% del veïnat tant li fa que un bou patisca mentres el poble es divertix. Patetic. I la "Federacion Valenciana de fiestas taurinas" diu que les tradicions no es poden ser consultades al poble. Mes patetic encara.
Com passa sempre, el cinisme del polítics pot assolir els cims mes alts. Parlen de crisis, de contenció dels preus, de les dificultats de les families per arribar a fi de mes.... Però els governs locals, nacionals, estatals decidixen apujar el preu del transport o la llum molt mes que el IPC. Es molt important oferir un bon exemple al poble ...que paga i no protesta