Passeges la ciutat, la teua i nostra
places, carrers, mercats que t'acompanyen
veí del temps present i de la història
a cada pas que fas una enyorança.

A cada indret un món, un escenari,
els records a grapats com una pluja.
El xiquet que vas ser, una plaçeta,
uns jocs tan diferents... aquella llengua.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Cabells adolescents, sessió continua
el primer tremolor d'una besada
i aquell riu d'il·lusions, de lluita oberta
per defensar el nom i la bandera.

Passeges lent, no saps per on camines.
La ciutat s'ha fet gran, ampla de barris
tant s'hi val! són ben teus l'oreig amable
i el colors de la llum que va apagant-se.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Passeges la ciutat, la teua i nostra,
aquest vespre de maig que t'emborratxa.
Veí de tots els temps, contemporani
d'un present que tu fas, ple d'esperança.

Gents que venen i van, sorolls de trànsit.
Passeges sense rumb, res no t'importa.
El vent t'ha dut un glop de tarongina.
Saps d'on vens i qui ets, saps que ets a casa

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

- Toni Mestre -
1942 - 2006

Rita Barberá i el meu Cabanyal

Jo vaig naixer al Cabanyal, al carrer Escalante. Juguí als seus carrers i cresquí amb els meus amics: Albertet, el de la paqueteria, Alejandra la filla del retratista, Josep el fill de l'amo del magatzem de materials de construcció.... A mi aleshores em deien Nan o Nano. El Cabanyal era un barri fantàstic. A les cases n'hi havia una rajola que deia: "Fins aqui va arribar l'aigüa a la riuada el 1957"
Ens passàvem el dia al carrer, jugant, caçant parotets, comprant tebeos a les paradetes de la séquia d'En Gas i si ens donàvem alguna pesseta passàvem la vesprada sencera al cinema del carrer Escalante on amb dos pelis gaudíem bocabadats dels vaquers o dels gangsters.
Jo n'era el xiquet més feliç del món quan la meua avia em donava un parell de duros. Aleshores era el dia màgic: el "Bazar el 0,95" al carrer de José Benlliure, n'era el paradís, tot ple de joguets, pilotes, patíns ....
Al capvespre se sentien cridar els noms dels xiquets: "¡¡¡¡¡ Nan.... arreplega l'entrepà que ja s'ha fet hora de sopar !!!!! " Aleshores la gent gran treia les cadires al carrer, feia un passeig, se saludaven .... I els diumenges, després de la missa a Can Pollastre.
Que Rita Barberá diga que TVE, per emetre un reportage parlant de la barbaritat que ella i els seus han fet, "no respeta la democrácia ni la justicia", em fa plorar.... de fàstic.

Ja se que molts penseu que sempre estic amb la mateixa historia o amb les mateixes. Tant li fa. El fet es que una vegada mes em pregunte la raó per la qual sofrim i patim tota aquesta merda que ens envolta. El govern d'Espanya que hauria de vetllar per les llibertats dels ciutadans valencians, passa de tots nosaltres; el govern valencià, que hauria de defensar els drets i llibertats de tots els valencians, passa en un gest torero-para-ofrendar-nuevas-glorias.... ¡casí ná, xiquet! , i els valencians....¡ millor no parle. Hui, com ahir, com fa vint, trenta anys... atacar les nostres llibertats esta ben vist.

No cal dir que si una pintada haguera aparegut a les parets dels psoistes, les televisions espanyoles mes properes al govern de Madrid haurien alçat la veu i ens haurien estat castigant dia i nit amb les imatges i la noticia. No vull ni pensar si a la seu dels pepers trencaren un cristall... Jo estic radicalment contra tota mena de violència. Eixiria al carrera a defensar els drets i les llibetats dels meus adversaris politics. I els que hem coneixeu sabeu perfectament que soc nacionalista, valencianista i independentista, defensor de la llengua catalana, les quatre barres a la senyera sense blau i d'un país de Salses a Guardamar però per damunt de tot i com que he conegut el que es viure sense llibertats, lluite per les llibertats de tots.

Unes quantes fotografies recollides de webs informatives com ara ANNA, L'AVENÇ o el mateix EMV posen en relleu on estem. I us recorde que ja fa tems que el general no hi es.

Historia real al mateix cor de la ciutat.

A València estant, decidisc fer una volteta per tal de vore com se sent el batec de les eleccions municipals i autonòmiques. En arribar a la Plaça de l'Ajuntament, abans Plaça del País Valencià i molt mes enrere Plaza del Caudillo, encamine els meus passos cap a les taules d'una cafeteria.

Demane un café amb llet, la llet que no estiga molt calenta per favor, i un got amb dos dits d'aigua per a prendre unes pastilles. La cambrera em mira i em respon un "¿como dice?, es que no me he enterao de ná..."

Repetisc: "Café amb llet però que la llet no estiga molt calenta i un gotet d'aigua per a prendre'm unes pastilles". Mirar raret de nou i cara d'incredulitat per la seua part. " Es que no l'entiendo ¿puede hablar español?"

- "Doncs ... puc però no vull parlar en espanyol" - li responc. "Soc a València, cap i casal del País, soc al mateix centre de la ciutat, soc valencià i parle el meu idioma. En tot cas hauria de ser vostè qui parlara valencià i no pas jo espanyol

Es girà i em donà l'esquena al temps que cridava a l'encarregat: " Miguel, mira tu este señor que no entiendo lo que me pide"

- Usted me dirá ¿que le sirvo? - em digué el tal Miguel, un home al voltant dels 35-40 anys que feia el paper d'encarregat.
- Bona vesprada, volia un café amb llet, la llet que no estiga molt calenta per favor, i un got amb dos dits d'aigua per a prendre'm estes pastilles.
-Molt bé, alguna coseta més? -
- No, rés mes. Gracies- Li dic.
- I com es que no li ha entés la xica? Que li ha demanat ?
- Li he demanat lo mateix que li estic demanant a vosté però m'ha dit que no m' entenia i que li parlara en espanyol.
- Clar, es que ella no parla valencià.
- .... I ?
- No, no, res - em diu ràpidament- però que també vosté hauria pogut parlar castellà. A mes vosté no pareix una "catalanista".
- Un catalanista?, li dic. Que vol dir amb "catalanista"?
- Home ja sap, eixos d' Acció Cultural del País Valencià o els d'ERC, que abans tenien la seu ací dalt o els del Bloc. Es que eixa gent que preciament van fer una manifestació fa uns dies reclamant la TV3 i els països catalans, estant sempre amb el valencià amunt i avall....
- A vore, li dic, primer de tot el café i el got d'aigua. Després, per quina raó jo no parec un catalanista?
- Home els catalanistes son, ¿com ho diria jo?, diferents. Mes joves, mes .... radicals, mes...
- D'esquerres?
- Sí, d'esquerres però d'extrema esquerra, que jo soc d'esquerres i vote als socialistes, sap?
- Ja. Aixi que jo, que porte jaqueta i corbata, he passat els quaranta, parec un executiu i no soc sospitós de pertànyer a l'extrema esquerra ... no puc posar-me al meu lloc, fer servir la meua llengua a tot arreu i defensar allò que es nostres. Es això el que vol dir-me?
- Home, no ho se ....

Si be pot paréixer una "historieta", es una historia absolutament real.