Passeges la ciutat, la teua i nostra
places, carrers, mercats que t'acompanyen
veí del temps present i de la història
a cada pas que fas una enyorança.

A cada indret un món, un escenari,
els records a grapats com una pluja.
El xiquet que vas ser, una plaçeta,
uns jocs tan diferents... aquella llengua.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Cabells adolescents, sessió continua
el primer tremolor d'una besada
i aquell riu d'il·lusions, de lluita oberta
per defensar el nom i la bandera.

Passeges lent, no saps per on camines.
La ciutat s'ha fet gran, ampla de barris
tant s'hi val! són ben teus l'oreig amable
i el colors de la llum que va apagant-se.

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

Passeges la ciutat, la teua i nostra,
aquest vespre de maig que t'emborratxa.
Veí de tots els temps, contemporani
d'un present que tu fas, ple d'esperança.

Gents que venen i van, sorolls de trànsit.
Passeges sense rumb, res no t'importa.
El vent t'ha dut un glop de tarongina.
Saps d'on vens i qui ets, saps que ets a casa

Ciutat que fas camí quanta potència
i quant d'oblit dins teu, clara València.
Ciutat que no tens nord ciutat que no tens mida
pels teus carrers desfets canta la vida!

- Toni Mestre -
1942 - 2006

Som el seu objectiu

La mancança de llibertats al País Valencià, és un fet greu i preocupant. Però encara més greu i preocupant és el fet que els ciutadans visquem acceptant-lo i convertint-lo en un fet normal.

Si una situació anòmala per repetir-se mil voltes acaba per ser considerada com normal, anem per mal camí. Una mentida que mil vegades repetida acaba sent considerada com una veritat es l'eina preferida de molts.

Al País Valencià, com a l'Alemanya nazi, els peperets i els seus companys d'equip treballen per a esborrar tot allò que no tinga els valors de la seua noble estirp.

Els mitjans afins assenyalen i el poder pren nota i executa. Com als millors temps del franquisme. Així es viu a la València de Rita Barberá, a la "CV- Comunitat Veïnal" de Camps.
Tots els nacionalistes som objectiu i cal acabar amb nosaltres. Com? Tant li fa, d'això s'encarreguen els cachorros que pinten, insulten, agreden i si cal cremen i posen bombes. I a mes a mes i si es exigit pel guió, tornaran a assassinar.
Al nostre país els peperets ordenen, manen, prohibixen, permeten, censuren, fan i desfan com als moments més foscos de la llarga nit franquista. Al nostre país la censura es tambè un fet, es prohibixen actes o no es permet que un vaixell amarre al seu port de merda de la copa America i la formula 1.
El País Valencià, és un vedat on la llibertat no existix. Els peperets i els psocios-listos (que no saben ni com anomenar el seu partit espanyolista) volen que siga així. I nosaltres els deixem fer.

EpC

Imbecil, imbecil, imbecil.

Tan sols un imbecil pot dir :

"Hay muchos padres encantados de que esa asignatura -Educación para la Ciudadanía- se dé en inglés, porque quieren que la Comunidad Valenciana sea pionera", ha aseverado Barrieras, quien ha reconocido, no obstante, que "hay algunas cosas que arreglar, porque la perfección no existe", aunque deberá hacerse "poco a poco".
El PP ha rechazado hoy en el pleno de Les Corts, con los votos a favor de la oposición, impartir Educación para la Ciudadanía (EpC) en valenciano o en castellano porque "hay muchos padres encantados de que esa asignatura se dé en inglés" para que la Comunitat Valenciana "sea pionera".

I amb aquesta ja fan tres !

Si es que no volen reconeixer que el seu objectiu no es altre que retallar totes les llibertats.

No volen admetre que nosaltres som molts i a mes a mes, tenim la raó; que no és pot fer callar la veu de tots els que no pensem com ells. Hui em trobe amb aquesta maravellosa noticia d'Acció Cultural del País Valencia:

"EL JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU NÚM. 5 DE VALÈNCIA DENEGA A LA GENERALITAT L’AUTORITZACIÓ PER TANCAR EL REPETIDOR DE PERENXISA

El Jutjat del Contenciós Administratiu núm. 5 de València, l’òrgan encarregat de resoldre sobre l’ordre de tancament i precinte que la Generalitat Valenciana intenta executar forçosament al repetidor de TV3 de Serra Perenxisa, ha denegat l’autorització per accedir a les instal·lacions i precintar-les.

Recordem que és la tercera resolució judicial contrària al tancament dels repetidors de TV3 i denegatòria de l’autorització a la Generalitat Valenciana. En aquest mateix sentit es van pronunciar el Jutjat Contenciós núm. 2 de València respecte el repetidor del Montdúver (Safor) i el Jutjat Contenciós núm. 1 de Castelló respecte el repetidor del Bartolo (La Plana). L’òrgan judicial basa la seua decisió en el fet que la Generalitat Valenciana no ha aconseguit acreditar la proporcionalitat de la mesura sol·licitada, l’entrada i tancament de les instal·lacions, ja que si bé al·lega la necessitat de restablir la legalitat conculcada “no s’expliciten els efectes de la infracció, ni l’evitació de perjudicis que afecten als titulars de concessions de servei públic que pugen causar aquestes emissions no autoritzades, ni la urgència del cas a l’objecte de practicar aquesta mesura, que comporta una afectació del dret a la llibertat d’expressió i comunicació reconegut en la constitució com a dret fonamental en el seu article 20.1”. El Jutjat estima desproporcionada la mesura sol·licitada i recorda que es tracta d’un acord provisonal, que la decisió sobre el fons està recorreguda i que la llei en la que es basa tot l’expedient és a hores d’ara objecte de plantejament d’un recurs d’inconstitucionalitat. En aquestes circumstàncies i, tenint en compte que hi ha llibertats i drets fonamentals en joc, el Jutjat denega la sol·licitud a l’espera de la resolució sobre la qüestió de fons. Mentrestant, s’espera en breu la sentència del Tribunal Superior de Justícia respecte l’expedient sancionador que afecta els repetidors de Carrasqueta, Montdúver i Bartolo."

Malalt d'amor pel meu País

Com que crec en la unitat de la llengua, en la senyera sense blau i no vull ofrenar noves glories... em diuen "panca". Jo sempre dic allò que deia la meua avia que va morir el 1966 -"parlem la mateixa llengua com els argentins i els espanyols parlen la mateixa" -, i dic allò que veia quan jo n'era petit i anava per l'estiu anava amb el meu oncle des de València a Teulada travessant Gandia, Oliva ...: cap senyera amb blau
Dilluns d'aquesta setmana comunicava a Agusti Cerda la meua baixa com a militant d'ERPV. Els "pancas", alguns com jo, hem vist desaprofitat el temps en què hem tingut per primera vegada un valencià independentista assegut a les corts espanyoles. I molts, o alguns com és el meu cas, ens sentim decebuts. Si a Madrid Esquerra no ha exigit el que calia i podia, a Barcelona tampoc no ha exigit als seus socis el que molts o alguns com jo, esperàvem.

He llegit moltes de les coses escrites arran l'estelada penjada a la Plaza del Caudillo per la gent d'ERPV i nomès puc dir que m'ha paregut un colp genial. La Plaza del Caudillo amb eixa gentola feixista vestint samarretes "valenciano y español" alçant el braç ha estat mes Caudillo que mai. Aixì que jo recomanaria a tots els "valencianistes" que diuen que els "pancas" provoquem com ho fan els grup d'extrema dreta que s'ho pensen dues vegades abans de dir-ho. Ells, els feixistes, poden caminar pel Cap i Casal amb simbols feixistes i l'ampar de determinats personatges de l'ambit politic. Tots ells, els feixistes i els personatges son un munt de merda. La mateixa merda hui que fa 30 amys, sols que hui encara fan mes olor. I després o abans, tant li fa, tots plegats i de la maneta agreden i ataquen com ho feien el s nazis als qui no pensen com ells i no ofrenen noves glories. A fer la má !

Gracies per penjar l'esteleda. Jo no era allí perè m'hauria agradat ser-hi. Hui com sempre.... malalt d'amor pel meu País

.... I els feixistes son els amos

A l'oficina estant, mentres faig el segón café del dia m'arriba un missatge de Valencias pel Canvi que em diu que hui podem llegir aquest article de Gustau Muñoz a Levante-EMV.
Han passate els anys i res no ha canviat. Mai no ho volgueren els psoistes ni els peperets. I mentrestant al nostre País, el feixistes, son els amos.

"Des de les bombes en casa de Joan Fuster (1981) i el paquet bomba enviat a Manuel Sanchis Guarner (1978), i de fet encara abans, són desenes i desenes els atacs, agressions, atemptats i destrosses de tota mena de què ha estat víctima el moviment polític i cultural valencianista. Els assalts a llibreries començaren ja en el franquisme i posteriorment, en l´època de la transició, la violència de carrer i els atacs ultres contra les forces democràtiques emergents i personalitats de la cultura valenciana foren de gran entitat. La llista d´agressions, d´insults, de danys materials i morals és impressionant. Portem així molts anys, massa anys.I tanmateix, resulta del tot sorprenent la impunitat amb què es produeixen les agressions, que constitueix un fet absolutament cridaner i inacceptable. Al País Valencià s´ha configurat un clima de terrorisme de baixa intensitat. Una part de la societat valenciana, la més compromesa amb un projecte nacional de recuperació del País, la seua llengua i la seua cultura, es troba sota amenaça permanent i sense defensa. Les institucions i les lleis no la protegeixen. En tot cas, no s´apliquen de manera eficaç. La Delegació del Govern, sense distinció de titular, deixa fer. La policia no investiga, no fa detencions, no du a terme accions preventives.Hi ha a València grups organitzats ben coneguts que practiquen una mena de kale borroka intermitent que en altres llocs és públicament condemnada i perseguida, amb les raons de l´Estat de Dret. Els seus atacs a caixers automàtics o pintades agressives, per exemple, solen ser condemnats pels mitjans de comunicació, als telediaris, etc. Ací, en canvi, en raó de no se sap quina estranya deriva ideològica, els atacs contra el valencianisme, l´esquerra, el món progressista o determinades institucions i entitats culturals, no reben el més mínim correctiu. Si de cas, vagues condemnes rituals, i un tractament més bé anecdòtic, com de fets aïllats o escassament rellevants. Però algun dia caldrà valorar el paper que aquesta violència sostinguda ha tingut en la configuració del relat legitimador avui més en boga sobre la societat valenciana, del qual beu el partit que governa la Generalitat.Fins quan haurem de tolerar fets com les agressions al Correllengua que tingueren lloc recentment a Gandia? Fins quan una agressió anunciada pels seus executants, que no se n´amaguen, serà tolerada per les autoritats policíaques, que haurien de vetllar pel legítim exercici dels drets dels ciutadans? Una manifestació pacífica i festiva, amb famílies senceres, fou interrompuda, i els assistents agredits. Una regidora resultà ferida i hagué de ser atesa a l´hospital, necessità tretze punts de sutura i quasi perd la visió d´un ull... Podia haver estat molt més greu, certament, podia haver-hi hagut més ferits, o alguna cosa pitjor, però ens preguntem si aquesta agressió a pacífics ciutadans que exercien els seus drets legítims de manifestació no és suficientment greu. Pel que va passar i també pel que té de simptomàtic.Ahir va ser aquest fet concret, però al llarg dels anys s´han succeït les destrosses de locals, les pintades amenaçadores, els insults, les agressions. Demà, qui sap què pot passar? Un clima d´impunitat permès per les autoritats que deixen fer fa témer el pitjor. Un clima molt perillós, que ens retalla les llibertats efectives a uns, i dóna ales per a empreses de més volada, a uns altres... Haurà de morir algú perquè les autoritats, i la Delegació del Govern al capdavant, reaccionen? No té res a dir el senyor ministre de l´Interior, Pérez Rubalcaba? I el delegat del Govern, Ricardo Peralta? O és que contra el que representen els agredits hi ha coses tolerables i permeses? O som ciutadans de segona, minvats en els nostres drets? Són massa anys d´agressions impunes perquè amb quatre bones paraules, i que tot continue igual, puguem donar-nos per satisfets.Des de Valencians pel Canvi pensem que cal condemnar enèrgicament les agressions però sobretot reclamem una resposta urgent de les institucions democràtiques que trenque d´una vegada per totes el clima d´impunitat en què es produeixen els atacs, els insults, les agressions i els atemptats feixistes contra el valencianisme.*Consell Directiu de Valencians pel Canvi [Signen també Josep Lluís Barona, Josepa Cucó, Joan Francesc Mira, Rodolf Soler, Francesc de Paula Burguera, Rafa Xambó i Francesc Bayarri]."

Torne de nou ...

Mai no havia estat tant de temps absent. Els pròxims dies espere tornar a escriure amb periodicitat. Llegint correus em trobe amb aquest que m'envia un amic i que conté una maravellosa defició del "blaverisme" trobada ací

El blawerisme és un corrent filosòfico-religiós segons lo qual Déu va fer el món en sis dies i el sèptim va descansar: a l'octau dia va vôre que no havia fet el lloc perfecte i va crear Valência i âs valencians, âs quals va dotar amb el seu propi idioma, qu'es manté intacte des d'entonses. En 'cabant va convertir la terra valenciana en un joiós jardí, plantat amb tarongers i moltes flors: el paraîs del qual parla la Bíblia en realitat estava on ara estan les tres paradisíaques províncies d'Alicant, Castelló i Valência.
Segons el blawerisme Lucifer (Lucy pâls amics), ênvejós pel tan bonico jardí de Valência, va intentar crear el seu propi i el va anomenar Catalunya: ês catalans mos van furtar el'idioma que l'Altíssim mos va 'torgar, i li van posar de nom català. Des d'entonses, els embetxosos catalans només que volen que furtar-mos ês nostres símbols, les nostres glòries i la nostra història: hasta mos volen furtar la pãella!

Un perfecte fil de ...

Em referisc a Luis Diaz Alperi i la seua ferrea voluntat de no llevar-li a Franco "el título de Hijo Predilecto de Alicante concedido en 1940" així com "la retirada de todos los símbolos y exaltaciones referentes al franquismo, tal y como estipula la Ley de Memoria Histórica...."

Que cadascú pose sobre els punts suspensius el calificatiu que més li agrade.

El 9 de nou

Hui reconeixen que Canal 9 emet encara més en espanyol que no en valencià. Novetat? Tot ho sabíem (Rosa Diez, no). El que passa es que molts ja no aguantem el fàstic que ens fa el canalet al servei dels politics, tant li fa que sigan peperets o socialistos comuneros de la comunidad. El resultat es que ja ,no el seguim que al cap i a la fi era el que ells volien.

Temps d'espera

Dies llargs i complicats. Especialment durs, esperant que Marta prenga la seua millor decisió. Que no s'equivoque. Que siga feliç i que trobe el camí que la conduïsca a eixa felicitat que sembla mai no haver trobat.
La vida seguix per a tots nosaltres. I som testimonis muts.

Marta,de sobte,ens digué que no tornaria-2-

Ho pense millor i crec entre nosaltres hi ha complicitat. Tenim un caràcter pràcticament calcat i prou paregut físic. A Marta sempre li ha agradat "presumir" de pare: aparente uns quants anys menys dels que tinc, mantinc de forma natural una abundant cabellera negra malgrat ja li van eixint canes, i molts dels seus amics pensen que puc ser un company del seu germà.

En eixa complicitat ens divertia anar-nos a sopar els dos quan era adolescent. "Mira- em deia- estem jugant a "pare separat amb filla de cap de setmana"" I ens réiem perque sa mare i jo som mes que feliços. Quan anàvem sols al cine em contava després divertida que un amic o una companya li havia preguntat amb qui era. Una vesprada estàvem en un bar veient l'última jornada de la lliga. Marta era a la barra amb antics companys del col·legi; jo fora assegut a una taula amb el seu germà i alguns amics. Em va enviar un missatge al mòbil: "Els meus amics al·lucinen amb tu. Vine i fes-te una cervesa amb nosaltres"

Vaig començar a regalar-li un rellotge Swatch cada vegada que jo tornava d'algun viatge llarg a Asia o els EUA, aixì que anys després era ella qui em demanava de tant en tant que li regalara algun model que haguera eixit nou. El febrer de l'any passat, amb eixe somriure seu tant melindros, em va demanar l'edició especial del 14 de febrer i que ens anàrem a dinar a un japonés. Vaig quedar amb ella en eixir de classe i ens trobaren en un restaurant de la plaça d'Espanya. Va ser molt divertit perquè em vaig retardar vint minuts. El cambrer la preguntá si el seu "valentine" li havia deixada plantada. Ens vam estar rient d'allò en veient la cara del cambrer que no sabia exactament que paper jugava jo en aquella mena d'embolic.
Poques setmanes després de començar les classes a la facultat em digué que m'invitava a dinar amb ella a la cafeteria. Marta sabia que m'agradava recordar els meus anys universitaris. Vam fer algun numeret fent la cua i em va presentar als seus companys. "Heu vist? Es el mue pare ! " I així fins el mateix día que se'n va anar a París.

Enguany, el dia del meu aniversari, quan un dia abans ens havia dit que no tornaria a casa, vaig rebre aquest missatge al meu mòbil: " Felicitats jovenet. Ja era hora que complires els anys que aparentes. 36 anyassos! Que fort. Un beset. T'estime" El que jo donaria per rebaixar 15 esglaons ...!

Hui he tingut un dia molt complicat al treball. He arribat d'hora l'oficina per tal de tindre temps de remoure tot. Són males dates; estiu, vacances..... No es pot trobar ningú enlloc. He trobat una possibilitat de convalidació i trasllat del seu expedient a una universitat a 35 quilòmetres al nord de París. Que no perda allò que ha assolit en aquets anys. Espere que ara també siguem còmplices. I es que, no ho havia dit, nosaltres no volem que es quede a casa.... volem que faça la seua vida com sempre hem fet tots i cadascú de nosaltres a casa ....

I Marta, de sobte, ens digué que no tornaria

No em podia imaginar aquell matí de desembre quan desdejunàvem al café de la Place de Costa Rica cantó a la Rue Passy, que uns mesos després, la vespra del meu aniversari, a la mateixa taula Marta ens diria de sobte que no pensava tornar a casa i que es quedava a viure a París.
En els dies que han passat he donat mil voltes als centenars de coses que amb tota seguretat he fet malament. Des que va nàixer. Des que va arribar al món aquell dia 14 que després va ser 13 perquè la vaig inscriure malament al registre; des de les seues primeres hores en què la vaig deixar sola amb sa mare a l'hospital mentres me n'anava a una reunió, estúpida i inútil, crec que a Londres; de totes les vegades que m'ha demanat fer un viatge amb mi, però només amb mi, i tot ha quedat en una targeta regal, un bitllet de 50 euros o una promesa que després no he complit.

Des de xicoteta Marta mostrá a tots la força del seu caràcter, el seu somriure permanent, la seua tossudesa, la seua capacitat per a relacionar-se i moltes de les seues virtuts i qualitats. I també altres aspectes negatius com les seues relacions interessades, amistats d'usar i tirar, inconstància en les seues activitats i els canvis de cent-vuitanta graus en mil·lèsimes de segon. Supose que estos aspectes que jo "anomene" negatius tindran per a Marta una explicació lògica però jo, des del rol de pare, no he arribat mai a entendre'ls potser per una falta de proximitat o complicitat amb ella.

Marta és una tia dura amb un orgull bestial. Tenia dotze anys i amb la seua conformitat decidirem que fóra a estudiar a França. No parlava una sola paraula de francés. Vam intentar per tots els mitjans que en els dos mesos d'aquell estiu que tenia per davant aprenguera lo bàsic per a defendre's. Va preferir fer altres coses i no obrir els llibres. "Marta, ploraràs" li vaig dir dotzenes de vegades en les setmanes anteriors a anar-se'n, desitjant internament que a l'inici de les classes , m'haguera de donar la raó. Anys després em vaig assabentar que les primeres setmanes va passar-les fatal, que va plorar i va tindre moments realment durs, però mai ens ho va dir. No puc oblidar-me com ens va abraçar quan vam anar per primera vegada a Poitiers però sense una queixa. Poc després ja era la líder i una de les alumnes més sanament complicades del col·legi.

Però Marta també és una tia complicada que sap moure bé els fils en el seu propi interés i que no és clara, blanc sobre negre, en els seus plantejaments. Sap enlluernar-te i emportar-te fins a un punt de no retorn, i una vegada allí fer un volantada i prendre el rumb que havia planejat portar. La meua relació pare-filla amb Marta va patir un deteriorament quan ens va demanar canviar de col·legi per a fer els dos cursos de batxillerat. El seu raonament per a deixar l'antic col·legi és que volia anar a un centre amb mes nivell d'exigència i d'esta manera obtindre una nota mitjana més alta de cara a la universitat. Sa mare i jo no ho vam dubtar. Vam estar encantats i orgullosos que ens exigira més. Sabíem que Marta, al contrari que el seu germà, tenia una gran capacitat per a integrar-se i véncer dificultats.Va canviar de col·legi.

Cada nit ens contava que tot li anava molt bé, que els professors i els companys eren extraordinaris i que tot li agradava més que abans. En les reunions que vaig tindre amb el seu tutor este em va fer veure que la realitat era un altra i que no anava bé , però Marta m'ho negava. Per nadal va vindre amb cinc suspensos. Ens va convéncer amb el seu somriure, la seua força que no passava res, que el nou nivell li havia sorpresa i que al segon trimestre tot canviaria (Ara ho pense i no se si ens enganyava o simplement li feia por dir-nos que allò li venia gran. No ho se)Però res no va canviar i el seu tutor em digué per primavera que Marta suspendria totes o gairebè totes les assignatures i que millor era plantejar-se que repetira curs perquè no mostrava cap interés per millorar. Però quan li comentava a Marta les reunións amb el seu tutor, ho negava tot; ella s'esforçava, era mala sort, aquest professor que no l'aguantava.

Va repetir. I es va repetir la història i en arribar juny de l'any següent, supliquí al centre que l'aprovaren a canvi de canviar-la de col·legi perquè Marta es plantejava abandonar els estudis. Aprová. I la canviaren de cole. Durant tot el segon curs de batxiller vam estar damunt d'ella però en arribar juny va suspendre tres assignatures i de nou va aparéixer el fantasma-amenaça de deixar els estudis. Per fortuna i amb la comprensió de la directora aprová i va aprovar també la selectivitat per merits propis i amb el seu esforç. I eixe dia vaig plorar com un idiota perquè podia imaginar-me com es sentiria Marta: valorada, orgullosa, feliç ....
Eixe dia dinarem junts i Marta era un torrent de vida, energia, il·lusió, optimisme. I es va matricular per al permís de conduir i ho va aprovar Marta-torrent, Marta-energia, Marta-vida, Marta-somriure, Marta.

Ara amb unes notes excel.lents, amb la carrera centrada i una beca de la propia universitat, decidix deixar-ho tot. Tot. Veig que tira per la borda una part important del seu futur perquè jo vaig cometre un error molt paregut a la seua edat).

Grisolia, a gris olia

Sempre ha fet olor a gris, a ranci ... El seu càrrec al CVC, quan mai no havia mogut un dit per la cultura del País era una brometa més del murcià. Tant li hauria fet, ha dit, si s'haguera tractat del valencià o l'anglès. Però no recolza el valencià (el parla vosté ?), no. Recolza el castellà, teòricament, amenaçat pel valencià al nostre País. On viu vostè, senyor ? Es veí de Rosa Diez?. Em permet recomanar-li una coseta: Tracte de sobreviure un dia, tan sols un dia, parlant en valencià en aquest País. Després, ens ho diu
Vosté fa olor. A gris, Grisolia

No coneixer la llengua, tot un merit

El 40 per cent dels professors de línies en valencià de secundaria no coneixen la llengua tal i com ho ha denunciat Escola Valenciana i per tant 90.000 alumnes han de canviar d'oferta lingüística perquè demanen ensenyament en valencià però l'oferta no cobreix eixa demanda i han d'accedir a les línies en castellà. Com m'agrada el meu País. !

Per cert hem de signar tots "el Manifiesto en defensa del espanyol" i pregar a Deu per tal que aviat sigan 190.000 els alumnes forçats a estudiar en la llengua del Imperio !!!!