dissabte, 28 de març del 2009

Este dia havia d'arribar

Este dia havia d’arribar. I ha arribat.
Fins ara tot havien sigut etapes. Però acabava una i començava una altra. Ara és distint. Alvaro, després de cinc anys a la universitat i un diguem-ne "màster" al que fa ara poc més de 2 anys es presentaven més de deu mil persones per a només 45 places, comença la seua vida independent i se’n va de casa.
Amb 24 anys, tots els professionals que li coneixen diuen que té per davant un futur impressionant. Arribarà on vullga, diuen. Per a mi el mes important és que siga una persona bona i estimada. I que siga feliç.
Dimarts passat quan arreplegava el seu títol amb els que han sigut els seus companys en aquests darrers i durs dos anys tots volien donar-nos a sa mare i a mi l'enhorabona pel fill. Vaig plorar. Vam plorar
Se’n va el meu amic, còmplice i company. A més de fill.
Una abraçada molt forta.



Nota: Entre aquestes dues fotografies han passat exactament deu anys. A la primera caminavem per Hong Kong poc despres d'eixir jo d'una greu i rara malaltia.
Aquesta segona és a Madrid tot just desprès d'haver acabat aquesta etapa i abans de dinar tots junts per a celebrar-ho.

Dues fotografies que m'estime per diferents i evidents raons

diumenge, 22 de març del 2009

En una trista bossa grisa de fem.

Silenci, tristesa, angoixa. Mirades humides, mocadors a les mans
Els familiars de Juan Perez? Dues dones i un adolescent s'alcen dels seus seients com impulsats per un ressort que no poguera resistir més.
El zelador s'acosta amb una trista bossa grisa de fem i uns papers a les mans perquè la família signe que ha rebut els objectes personals de Juan.

Els objectes personals, en una trista bossa grisa de fem: el rellotge que li van regalar quan va fer els 40, la camisa amb una taca de café al pit, els calcetins, els calçotets, els pantalons. La cartera amb les fografies dels fills i altra de la seua esposa, una noteta que li van escriure fa anys pel dia del pare. El mocador, les claus, unes quantes monedes, el cinturó. Tot en una trista bossa grisa de fem.
Com està? Com es troba..?
Sóc un auxiliar. Pregunten al metge. Tinga, signen ací.
Però li podem vore...?
Tinga la bossa i espere.

I alli asseguts, plorant, patint, recordant, es van quedar amb la trista bossa grisa de fem els familiars de Juan Pérez.
Potser algun dia, algu descobrirá que els sentiments no poden lliurarse dins d'una trista bossa grisa de fem als familiars de tots els Juan Pérez que a diari esperen a les urgencies de qualsevol hospital.

diumenge, 8 de març del 2009

Nacionalisme i confusió: Del roig al blau

Dic confusió sarcatiscament i sense voler ferir més sensibilitats i es que després de l'ultim gir del Bloc cap a la dreta i el blaverisme, ahir em trobe que a "valencianismeTV en proves" emetien del Roig al Blau. I hui tambè.... Quina casualitat.
Aquesta setmana m'he trobat en la meua bústia privada prou correus de coneguts compartint les meues últimes opinions. Molt d'ells militants i simpatizants de Bloc.

Rellegint antics punts meus, alguns dels quals van ser publicats l'any 2005, 2006 i 2007 trobe:

Els nacionalistes progessistes hem d'admetre que n'hi han persones que son nacionalistes d'esquerres, nacionalistes de centre o nacionalistes de dretes i que tots som nacionalistes i valencians si treballem units pel PV. Buscar socis exclusivament per l'esquerra, i per l'esquerra comunista i estatalista, fa fugir a molts simpatitzants que s'ho pensen dues vegades abans d'oferir-nos el seu vot.

Els nacionalistes progressistes hem de recordar sempre que les pitjors desfetes recents que hem patit els valencians han estat amb el socialistes durant la negociació dels estatuts. El socialistes no son valencianistes, son espanyolistes. I ser espanyolista no està mal per a ells, però nosaltres som nacionalistes i som nacionalistes valencians i ells sempre ens han traït seguint instruccions de Madrid.

Votar nacionalisme es votar un sentiment. En molts llocs he escrit durant les darreres setmanes que per a molts de nosaltres un canvi de PP a PSOE era "más de los mismo" i si el canvi havia de fer-se amb el vist-i-plau del feble nacionalisme, a la llarga estariem recolzant un altre error.

Votar nacionalista es votar idealisme, es votar ídols i els nostres ídols están morts i enterrats per la dreta pero tambè enterrats pel psoe que sap que si els desenterrarem, avançariem. Votar nacionalisme es votar, patria, terra, llengüa,bandera i arrels.

Us heu preguntat per quines raóns el valencianisme no arrela mes profundament.? En un món on el consum es la clau, al valencianisme polític li manca un bon màrqueting per tal d'arrelar de forma majoritaria a la societat civil.Tenim actors i actrius, esportistes, arquitectes, metges, empresaris, bisbes, musics.... però quants tenim a les nostres files? quants militen en el valencianisme?

Un xicotet acte de valencianitat de qualsevol personatge públic o "famós" valencià faria molt mes pel valencianisme que els anys de dur treball valencianista que tots nosaltres hem fet.Imagineu-vos per un instant a Albelda, Vicente, Juan Carlos Ferrero, Nuria Roca, Ximo Rovira, Santigo Calatrava, Hector Barberá .... com activistes del valencianisme.

Imagineu-vos a l'església valenciana, els bisbes valencians fent un declaració en favor de la llengua, de la llibertat d'expressió ( ..i per tant de la llibertat d'emissió). Marqueting.

Tal vegada no sabem vendre el valencianisme com cal.

Seguisc pensant el mateix., Cap cvi en tots aquets anys.

diumenge, 1 de març del 2009

¡ Se sienten, coño. No més país, ni més valencià: Viva España !

Hui el Bloc ha fet un pas mes cap a un lloc incert i indefinit en un viatge que va començar fa 13 anys. El Bloc no ha sabut ni ha pogut arrelar-se en la societat valenciana. En comptes de mantindre les conviccions originals han anant canviant el rumb, a poc a poc, buscant els vents mes afavoridors. El blaverisme regionalista esta orfe i el Bloc veu que la jaqueta estil Unión Valenciana es de la seua talla. Es el moment, és l'hora del canvi. Del roig al blau. Clar que hui no eixiran de blau blaver rabiós però aviat ho vorem.
El blaverisme es un càncer i fa temps que es va colar al Bloc. Tants atacs a Fuster o a Climent, la gracieta del comunicat del dia dels innocents, la mà estesa a la tricolor com a bandera del País i no de la ciutat, el posar misericordiós en parlar de la llengua, la germanor amb els feixistes que tant han fet per desfer el nostre País... tots sabien on acabarien. Aviat serà "la hora de ofrendar nuevas glorias a España" i el Bloc serà el primer en ofrenar, que cal fer mèrits.
El problema del Bloc és que transvestits de blaverets tampoc no hi assoliran res, així que el seguent capitol sera la fagocitacio per part del PPSOE i uns se n'aniran cap el  PP i els altres cap el PSOE, on tingan un buit a la taula i un plat . Com ha de ser !
Portaran a la mani del 25 d'abril  ja les enganxines de "No mos fareu catalans" ?. Temps al temps.