dimarts, 21 d’abril del 2009

MIsteri

El barril de petroli costa menys de 50 dòlars però la gasolina puja, puaja i puja de preus.

El meu cotxe beu gasoil i si fa setmanes pagava 0.83 euros, i este mati 0.89 euros fa una estona tornant a casa he vist que ja havia pujat fins 0,9o.

Les petroleres fent diners . ...a cabassos.

I nosaltres a pagar.

Quina merda.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Després de setmana santa

A l'àmbit religiós respecte a tothom, creients, no creients, agnòstics, cristians, musulmans, budistes.... Respectar no és coincidir. Creure o no creure es un acte ìntim i personal. Les creences religioses pertanyen a l'àmbit mes ìntim i personal de cadascú.. Creus i parles amb el teu déu; no creus i és un bon temps per a les vacances.

Mai no he pogut entendre per quina raó han d'eixir al carrer per tal que tothom sapiga que són els mes fervents seguidors de Crist o els mes fervorós dels islamistes. No entenc als uns com tampoc no entenc als altres. Però respecte - i fins admire - a tots.

Dissabte sant em vaig trobar amb una processó. Tractant de mirar sols la part escènica i no pas la religiosa, una volta mes vaig pensar que allò no tenia cap sentit. Davant, unes persones vestides com el KKK; a continuació els cofrares carregant amb les figures o les creus; el retor, senyores amb peineta, sabates lluentes i tones de joies, músics militars ...



A les voreres turistes bocabadats preguntant-se pels kukusklaners, les enjoiades i eixa estranya manifestació on potser tan sols hi mancaven "los toreros". Quin espectacle per omplir les targetes de memòria de les maquines digitals !

No vull paréixer irrespectuós amb ningú, però si l'estat es aconfessional fer mostra publica de les creences i de les festivitats religioses vinguen d'on vinguen no es pot admetre mai.



Queda molt lluny aquella setmana santa al Cabanyal quan no n'hi havia ni programes de radio ni de televisió i els cines tancaven les portes fins diumenge i els xiquets no podiem cantar, jugar, córrer, menjar carn o anar a la platja .... Però arribava el diumenge i tot tornava a la normalitat i m'en anava amb el meu pare i el meu oncle al Bar El Pollastre - carrer d'Escalante - on el meu pare, fent l'ullet, demanava un "blanc i negre" de botifarra i llonganisa !!!

Tot havia acabat: La setmana i les vacances. Tornava el temps d'escola de nou




dilluns, 13 d’abril del 2009

Els patidors passatgers

Després dels darrers canvis que he tingut al meu àmbit personal – familiar, després d'una setmana de treball a Frankfurt i després de la setmana de pasqua que si bé hauria volgut que fos una setmana per a tindre la ment en blanc, ha resultat una setmana sense dormir amb el cap ple de problemes i preocupacions torne a escriure algunes tonteries.

De vegades em dic que hauria d'obrir un web o un grup al facebook per tal de "defensar" la dignitat de tots els que hem de sofrir el martiri dels aeroports i les companyies aeries. Qualsevol dia en pujar a l'avió l'hostessa ens fotrà una hòstia per si un càs i després, una vegada asseguts ens fotrà una segona per tal de marcar distancies i desprès.... ja parlarem.

Tant li fa si és una companyia low cost com si no.. A l'aeroport de Frankfurt, després d'una setmana fora de casa els "amics" de Lufthansa em deixaren tirat un parell d'hores, Cap explicació, mes enllà que el vol previ arribaria uns minuts endarrerit. Si a 120 minuts li diuen "uns" minuts doncs sí, el vol anava endarrerit uns 120 minuts. El miracle alemany va fer que al panell informatiu el vol sempre tinguera sempre la mateixa hora d'eixida: les 20,15 h., amb una llum verda intermitent anunciant l'embarcament inmediat des de les 19,30 h fins les 22.00 h quan ens digueren que JA podiem somniar amb passar el cap de setmana a casa.
Divendres passat el vol deTenerife Nord va eixir també amb dues hores de retard i en aquest cas la companyia era Vueling. Un punt en comú: Cap explicació, cap disculpa, cap merda. Si poguera posar juntes les hores perdudes als aeroports arreu del mon em podria anar uns quants mesos de vacances.
I que dir dels seients ... Cada vegada mes estrets i mes junts, Jo faig un metre huitanta i us promet que ja fa anys que no cresc ni un milimetre i cada vegada em costa mes ficar les cames i col-locar el braç al reposabraços. Preferisc no imaginar que haurien de fer en cas d'emergència.
Millor no parlar dels no-aperitius, no-dinars, no-sopars, no-begudes, no-diaris, no-res no siga que ens toque treure de la butxaca alguns euros.
Així que si algu pensa com jo que m'ho diga i serem dos per a començar campanya per la dignitat dels patidors passatgers.