dimecres, 20 d’agost del 2008

Un perfecte fil de ...

Em referisc a Luis Diaz Alperi i la seua ferrea voluntat de no llevar-li a Franco "el título de Hijo Predilecto de Alicante concedido en 1940" així com "la retirada de todos los símbolos y exaltaciones referentes al franquismo, tal y como estipula la Ley de Memoria Histórica...."

Que cadascú pose sobre els punts suspensius el calificatiu que més li agrade.

dilluns, 18 d’agost del 2008

El 9 de nou

Hui reconeixen que Canal 9 emet encara més en espanyol que no en valencià. Novetat? Tot ho sabíem (Rosa Diez, no). El que passa es que molts ja no aguantem el fàstic que ens fa el canalet al servei dels politics, tant li fa que sigan peperets o socialistos comuneros de la comunidad. El resultat es que ja ,no el seguim que al cap i a la fi era el que ells volien.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Temps d'espera

Dies llargs i complicats. Especialment durs, esperant que Marta prenga la seua millor decisió. Que no s'equivoque. Que siga feliç i que trobe el camí que la conduïsca a eixa felicitat que sembla mai no haver trobat.
La vida seguix per a tots nosaltres. I som testimonis muts.

dijous, 7 d’agost del 2008

Marta,de sobte,ens digué que no tornaria-2-

Ho pense millor i crec entre nosaltres hi ha complicitat. Tenim un caràcter pràcticament calcat i prou paregut físic. A Marta sempre li ha agradat "presumir" de pare: aparente uns quants anys menys dels que tinc, mantinc de forma natural una abundant cabellera negra malgrat ja li van eixint canes, i molts dels seus amics pensen que puc ser un company del seu germà.

En eixa complicitat ens divertia anar-nos a sopar els dos quan era adolescent. "Mira- em deia- estem jugant a "pare separat amb filla de cap de setmana"" I ens réiem perque sa mare i jo som mes que feliços. Quan anàvem sols al cine em contava després divertida que un amic o una companya li havia preguntat amb qui era. Una vesprada estàvem en un bar veient l'última jornada de la lliga. Marta era a la barra amb antics companys del col·legi; jo fora assegut a una taula amb el seu germà i alguns amics. Em va enviar un missatge al mòbil: "Els meus amics al·lucinen amb tu. Vine i fes-te una cervesa amb nosaltres"

Vaig començar a regalar-li un rellotge Swatch cada vegada que jo tornava d'algun viatge llarg a Asia o els EUA, aixì que anys després era ella qui em demanava de tant en tant que li regalara algun model que haguera eixit nou. El febrer de l'any passat, amb eixe somriure seu tant melindros, em va demanar l'edició especial del 14 de febrer i que ens anàrem a dinar a un japonés. Vaig quedar amb ella en eixir de classe i ens trobaren en un restaurant de la plaça d'Espanya. Va ser molt divertit perquè em vaig retardar vint minuts. El cambrer la preguntá si el seu "valentine" li havia deixada plantada. Ens vam estar rient d'allò en veient la cara del cambrer que no sabia exactament que paper jugava jo en aquella mena d'embolic.
Poques setmanes després de començar les classes a la facultat em digué que m'invitava a dinar amb ella a la cafeteria. Marta sabia que m'agradava recordar els meus anys universitaris. Vam fer algun numeret fent la cua i em va presentar als seus companys. "Heu vist? Es el mue pare ! " I així fins el mateix día que se'n va anar a París.

Enguany, el dia del meu aniversari, quan un dia abans ens havia dit que no tornaria a casa, vaig rebre aquest missatge al meu mòbil: " Felicitats jovenet. Ja era hora que complires els anys que aparentes. 36 anyassos! Que fort. Un beset. T'estime" El que jo donaria per rebaixar 15 esglaons ...!

Hui he tingut un dia molt complicat al treball. He arribat d'hora l'oficina per tal de tindre temps de remoure tot. Són males dates; estiu, vacances..... No es pot trobar ningú enlloc. He trobat una possibilitat de convalidació i trasllat del seu expedient a una universitat a 35 quilòmetres al nord de París. Que no perda allò que ha assolit en aquets anys. Espere que ara també siguem còmplices. I es que, no ho havia dit, nosaltres no volem que es quede a casa.... volem que faça la seua vida com sempre hem fet tots i cadascú de nosaltres a casa ....

dimecres, 6 d’agost del 2008

I Marta, de sobte, ens digué que no tornaria

No em podia imaginar aquell matí de desembre quan desdejunàvem al café de la Place de Costa Rica cantó a la Rue Passy, que uns mesos després, la vespra del meu aniversari, a la mateixa taula Marta ens diria de sobte que no pensava tornar a casa i que es quedava a viure a París.
En els dies que han passat he donat mil voltes als centenars de coses que amb tota seguretat he fet malament. Des que va nàixer. Des que va arribar al món aquell dia 14 que després va ser 13 perquè la vaig inscriure malament al registre; des de les seues primeres hores en què la vaig deixar sola amb sa mare a l'hospital mentres me n'anava a una reunió, estúpida i inútil, crec que a Londres; de totes les vegades que m'ha demanat fer un viatge amb mi, però només amb mi, i tot ha quedat en una targeta regal, un bitllet de 50 euros o una promesa que després no he complit.
Des de xicoteta Marta mostrá a tots la força del seu caràcter, el seu somriure permanent, la seua tossudesa, la seua capacitat per a relacionar-se i moltes de les seues virtuts i qualitats. I també altres aspectes negatius com les seues relacions interessades, amistats d'usar i tirar, inconstància en les seues activitats i els canvis de cent-vuitanta graus en mil·lèsimes de segon. Supose que estos aspectes que jo "anomene" negatius tindran per a Marta una explicació lògica però jo, des del rol de pare, no he arribat mai a entendre'ls potser per una falta de proximitat o complicitat amb ella.

Marta és una tia dura amb un orgull bestial. Tenia dotze anys i amb la seua conformitat decidirem que fóra a estudiar a França. No parlava una sola paraula de francés. Vam intentar per tots els mitjans que en els dos mesos d'aquell estiu que tenia per davant aprenguera lo bàsic per a defendre's. Va preferir fer altres coses i no obrir els llibres. "Marta, ploraràs" li vaig dir dotzenes de vegades en les setmanes anteriors a anar-se'n, desitjant internament que a l'inici de les classes , m'haguera de donar la raó. Anys després em vaig assabentar que les primeres setmanes va passar-les fatal, que va plorar i va tindre moments realment durs, però mai ens ho va dir. No puc oblidar-me com ens va abraçar quan vam anar per primera vegada a Poitiers però sense una queixa. Poc després ja era la líder i una de les alumnes més sanament complicades del col·legi.

Però Marta també és una tia complicada que sap moure bé els fils en el seu propi interés i que no és clara, blanc sobre negre, en els seus plantejaments. Sap enlluernar-te i emportar-te fins a un punt de no retorn, i una vegada allí fer un volantada i prendre el rumb que havia planejat portar. La meua relació pare-filla amb Marta va patir un deteriorament quan ens va demanar canviar de col·legi per a fer els dos cursos de batxillerat. El seu raonament per a deixar l'antic col·legi és que volia anar a un centre amb mes nivell d'exigència i d'esta manera obtindre una nota mitjana més alta de cara a la universitat. Sa mare i jo no ho vam dubtar. Vam estar encantats i orgullosos que ens exigira més. Sabíem que Marta, al contrari que el seu germà, tenia una gran capacitat per a integrar-se i véncer dificultats.Va canviar de col·legi.
Cada nit ens contava que tot li anava molt bé, que els professors i els companys eren extraordinaris i que tot li agradava més que abans. En les reunions que vaig tindre amb el seu tutor este em va fer veure que la realitat era un altra i que no anava bé , però Marta m'ho negava. Per nadal va vindre amb cinc suspensos. Ens va convéncer amb el seu somriure, la seua força que no passava res, que el nou nivell li havia sorpresa i que al segon trimestre tot canviaria (Ara ho pense i no se si ens enganyava o simplement li feia por dir-nos que allò li venia gran. No ho se)Però res no va canviar i el seu tutor em digué per primavera que Marta suspendria totes o gairebè totes les assignatures i que millor era plantejar-se que repetira curs perquè no mostrava cap interés per millorar. Però quan li comentava a Marta les reunións amb el seu tutor, ho negava tot; ella s'esforçava, era mala sort, aquest professor que no l'aguantava.
Va repetir. I es va repetir la història i en arribar juny de l'any següent, supliquí al centre que l'aprovaren a canvi de canviar-la de col·legi perquè Marta es plantejava abandonar els estudis. Aprová. I la canviaren de cole. Durant tot el segon curs de batxiller vam estar damunt d'ella però en arribar juny va suspendre tres assignatures i de nou va aparéixer el fantasma-amenaça de deixar els estudis. Per fortuna i amb la comprensió de la directora aprová i va aprovar també la selectivitat per merits propis i amb el seu esforç. I eixe dia vaig plorar com un idiota perquè podia imaginar-me com es sentiria Marta: valorada, orgullosa, feliç ....
Eixe dia dinarem junts i Marta era un torrent de vida, energia, il·lusió, optimisme. I es va matricular per al permís de conduir i ho va aprovar Marta-torrent, Marta-energia, Marta-vida, Marta-somriure, Marta.

Ara amb unes notes excel.lents, amb la carrera centrada i una beca de la propia universitat, decidix deixar-ho tot. Tot. Veig que tira per la borda una part important del seu futur perquè jo vaig cometre un error molt paregut a la seua edat).