diumenge, 30 de març del 2008

Camps i l'enfrontament permanent

Es difícil saber fins on arriba la misèria moral dels policutres que patim els valencians. Em fan fàstic. Aixì, sense cap diplomàcia.
El president Camps decideix rebutjar la invitació personal del President de la Generalitat Catalana als actes organitzats a Poblet amb motiu de la commemoració de 800 aniversari del neiximent de Jaume I.
Camps no vol una foto amb la resta de dirigents dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Camps vol victimisme i confrontació; Camps vol mantindre als blavers en peu de guerra.
Ja ho deia a la meua entrada d'ahir: pense que gentola com este personatge no em representen i em fa sentir vergonya d'esser valencià.

El PP valencià s'alimenta de menjars tan profitosos com , l'anticatalanisme, la llengua, la bandera, el robatori de la paella, el circuit de formula 1, la invasió dels bàrbars del nord, la tv3, els països catalans, eliseu climent, enric valor, joan fuster, ovidi montllor, tarzan i sa beneida mare ....
Quina colla que ens ha tocat !

dissabte, 29 de març del 2008

Josep Renau

Josep Renau és un altre dels valencians, dels prestigiosos valencians, que són ignorats i menyspreats pel govern valencià del PP. Eixa gentola hauria de curar de la nostra Història, del les nostres personalitats com ara Valor, Montllor, Fuster, Renau.... Però la seua ignorància, la seua manca de cultura i l'odi, un profund odi fan que el munt de merda que els envolta no els deixe traure el cap i respirar aire fresc.
Milers de valencians no ens sentim representats per esta gentola. Cada dia fan que a la seua Espanya no hi haja lloc per a nosaltres (afortunadament).

I ja ha passat un any que vaig engegar este blog. Com corre el temps !

diumenge, 23 de març del 2008

Vacances

Any 1973. Aleshores feia COU. Carlos, Chemi, Nuria i jo vam decidir anar a fer les vacances de Setmana Santa a Barcelona i Cadaqués. No em puc recordar com i quanho vam decidir. No tinc la més mínima idea de quan ho vam planejar ni de cap cosa relacionada amb els previs. El cas és que ells van eixir per davant en el Mini de Carlos. Jo vaig pujar a Barcelona en el tren que eixia de València a migdia. Barcelona era per a molts valencians como el "cap i casal". Molts anaven a la universitat allí i es matriculaven a la central o Bellaterra; quan hi havia alguna malaltia que a València creava dubtes, anaven a veure el metge a Barcelona.... Barcelona era la referència encara que Madrid era la capital d'Espanya i el lloc on tots havien d'acabar per a resoldre qualsevol assumpte per nimi que este fos .La Barcelona dels últims anys del franquisme, era sinònim de llibertat, modernitat, europeisme, cultura, aire per a respirar .... Vaig arribar a l'estaciò Sants per la nit . Fins eixe any sempre havia passat la Setmana Santa al Cabanyal. Allí es feia el silenci com a la resta de la ciutat. Les ràdios només emetien música religiosa, els bars tancaven, les banderes ondejaven a mitja asta, els soldats feien guàrdia amb els canons dels fusells cap al sòl, et feian callar si cridaves o cantaves al carrer, els cines tancaven així com els teatres i tots els espectacles. En arribar a Barcelona vaig anar a un bar del carrer Argenteria, aleshores Calle de las Platerias, on m'esperaven amb uns amics de Nuria. Vam beure unes cerveses i de seguida anarem a fer una volta per Barna. Em va enlluernar.
A l'endemá van viatjar fins a Cadaqués i vam passar uns quants dies que els anys no han pogut esborrar. Divendres tornarem a Barcelona. Era divendres sant, setmana santa però no ens podiem creure el que veiem: Tot obert, la ciutat viva, els bars plens, els cines funcionant (a la vesprada en una sala pròxima a la plaça dels Països Catalans, vam veure 2Let it be")...
Hui he gaudit de Madrid. Com un turista més. Este Madrid de hui em recorda a aquella Barcelona del 73 tot i salvant el temps i les distancies. Madrid ara es una ciutat oberta, moderna i fins i tot acollidora si bè malgrat els anys que visc ací, no em sent com a casa. Finalment, la cabra tira a la muntanya, he dinat paella i m'he passat per Caixaforum on n'hi havia una conferència sobre Jacqueline Du Prés. Madrid ha canviat molt. Està ple de visitants. Visitants mapa en mà, càmera en mà. Els madrilenys se'n van. Els visitants arriben. Entre els visitants n'hi ha de valencians. Al passeig del Prado escolte a una parella amb marcat accent valencià "No entenc com és que mai no hem anat l'Ivam ni a cap altre museu de València i em tens ací de museu en museu que ja em fan mal els peus" I ell li contesta: " Com vols comparar Madrid amb València ? És que a Madrid tot és de categoria..... "

dilluns, 10 de març del 2008

Sempre la mateixa historia

Hui en arribar a l'oficina i obrir els correus m'he trobat amb dos missatges personals. Tots dos d'amics, de vells amics, que em recordavem dos entrades meues de 2007:

Us heu preguntat per quines raóns el valencianisme no arrela mes profundament.? En un món on el consum es la clau, al valencianisme polític li manca un bon màrqueting per tal d'arrelar de forma majoritària a la societat civil.
Hui en dia la imatge, el màrqueting i les estratègies de mercat son la clau. I els polítics i els seus estratèges haurian d'anar pensant-lo.
Tenim actors i actrius, esportistes, arquitectes, metges, empresaris, bisbes, músics.... però quants en tenim a les nostres files? quants militen en el valencianisme? Un xicotet acte de valencianitat de qualsevol personatge públic o "famós" valencià faria molt mes pel valencianisme que els anys de dur treball valencianista que tots nosaltres hem fet.
Imagineu-vos per un instant a Albelda, Vicente, Juan Carlos Ferrero, Nuria Roca, Ximo Rovira, Santigo Calatrava, Hector Barberá .... com activistes del valencianisme. Quina repercussió hauria tingut la presencia d'algu dels esmentats a l'acte de La Carrasqueta? Marqueting. Imagineu-vos a l'església valenciana, els bisbes valencians fent un declaració en favor de la llengua, de la llibertat d'expressió ( ..i per tant de la llibertat d'emissió). Marqueting.
Tal vegada no sabem vendre el valencianisme com cal .....


----------------------------
Com si d'un esport es tractara, cada quatre anys els ciutadans vivim els nostres jocs olímpics: les eleccions. Hui ja coneixem els resultats, i el canvi no s'ha produït al País Valencià. Durant els darrers mesos he fet nombroses intervencions en blocs, fòrums d'internet, etc, etc. Molts em deieu que estava equivocat i que era un tremendista però finalment els fets, els resultats, m'han donat la raó. I ben bé que ho sent
Al País Valencià si volem un canvi, tan sols el podrem assolir els nacionalistes progressistes. I els nacionalistes progressistes mai no hem de tornar a pactar amb partit o partits estatals. Socis estatals no ens serveixen.
Els nacionalistes prorgessistes hem d'admetre que n'hi han persones que son nacionalistes d'esquerres, nacionalistes de centre o nacionalistes de dretes i que tots som nacionalistes i valencians si treballem units pel PV. Buscar socis exclusivament per l'esquerra, i per l'esquerra comunista i estatalista, fa fugir a molts simpatitzants que s'ho pensen dues vegades abans d'oferir-nos el seu vot.
Els nacionalistes progressistes hem de recordar sempre que les pitjors desfetes recents que hem patit els valencians han estat amb el socialistes durant la negociació dels estatuts. El socialistes no son valencianistes, son espanyolistes. I ser espanyolista no està mal per a ells, però nosaltres som nacionalistes i som nacionalistes valencians i ells sempre ens han traït seguint instruccions de Madrid.
Al nacionalisme progressista li cal estendre la seua xarxa i posicionar-se als estrats on fins ara no s'ha prestat atenció: valencianistes de dretes, empresaris, artistes, esportistes, músics, gent guapa, etc, etc. Ens cal un canvi important d'imatge; ens cal un canvi important de màrqueting ens cal arribar a la gent que ni tant sols sap que existim. Hem d'assabentar-nos que no som el melic del món, que el País Valencià no es Catalunya i que ni el nacionalisme ni el sentiments no estan arrelats de la mateixa manera.
Hem de transmetre al ciutadans que ser valencià es "ser diferent". Que existeix un fet diferencial valencià i per tant hem de canviar d'estratègia. Desgraciadament polítics i votants no actius politicament, no parlem el mateix llenguatge. Els polítics busquen un lloc, un escó, un puesto on passar l'olimpíada. Els ciutadans passem l'olimpíada. somiant amb els jocs.
Quan jo jugava a voleibol u dels entrenadors que vaig tindre ens deia: "No heu d'esperar l'error del contrari heu d'esperar sempre l'encert" (per cert que aquest consell m'ha acompanyat des d'aleshores). En aquestes eleccions també hem esperat més l'errada del contrari que no el nostre encert. La campanya " adèu PP" potser no ha arribat als ciutadans com esperávem. Hem assenyalat els punts mes foscos del PP però... hem sabut transmetre el nostre projecte, hem sabut il.lusionar els votants?. No es pot assenyalar .... hem de donar respostes, hem de transmetre sentiments i il.lusio.
Votar nacionalisme es votar un sentiment. En molts llocs he escrit durant les darreres setmanes que per a molts de nosaltres un canvi de PP a PSOE era "más de los mismo" i si el canvi havia de fer-se amb el vist-i-plau del feble nacionalisme, a la llarga estariem recolzant un altre error.
Votar nacionalista es votar idealisme, es votar ídols i els nostres ídols estan morts i enterrats per la dreta però també enterrats pel psoe que sap que si els desenterraren, avançariem. Votar nacionalisme es votar, patria, terra, llengua, bandera i arrels.
Cal canviar moltes coses. Canviaran?

diumenge, 9 de març del 2008

Africa, Canaries, Català i Valencià

Abans d ' una hora tancaran els col·legis electorals. No he volgut fer comentaris a la campanya. No val la pena.
González Pons feia un xat en directe amb els lectors del món dijous passat. Una persona li va preguntar la rao que li fa defensar la diferència entre valencià i català, quelcom totalment irracional. La resposta de González és de llibre: Canàries està al costat d'Àfrica però les illes son Europa.

dilluns, 3 de març del 2008

Música, músics, pirates, complices i desaprensius - II

Si l'instrument de música se suposa que és com el bisturí per al cirurgià jo pensava que quan l'estudiant i els seus pares decidixen anar a fer la compra, aquesta es fa a un comerç molt especialitzat. Doncs bé, també resulta que ja no és així.
El meu amic Vicent em parla de petites botigues en poblacions xicotetes o en polígons industrials com els punts on els pirates dirigixen els alumnes. Eixes botigues tenen preparats els instruments ja que prèviament s'han posat d'acord amb el bucaner. Una vegada allí "lo que el mestre diga i no és parle més"
Alguns establiments per tal de rentar la seua imatge patrocinen activitats de la FSMCV, fan regals d'instruments de preu de cost prop a zero però amb preus de venda unflats i així tots contents. Al mateix conviden els mestres, músics, presidents ... a fer un viatget a Xina amb caire cultural i tots a tancar els ulls.
I que passa si es tracta de la banda japonesa?. Es semblant però amb glamour....

dissabte, 1 de març del 2008

Música, músics, pirates, complices i desaprensius - I -

He tingut una llarga conversa amb el meu amic Vicent respecte a la música i els músics. Vicent es un conegut músic, honest i amant de la seua feina. Gracies a ell i a uns quants amics seus que m'ha presentat i amb els quals he parlat hores i hores, he conegut una cara coneguda pero silenciada i que em dona per a unes quantes anotacions al blog.


Al País Valencià la música ha estat i està arrelada a tota la societat. El model educatiu és molt particular i gaudeix de molts aspectes positius així com d'altres igualment negatius.
La societat percep la música i els músics com quelcom pròxim i propi.
En tenim de grans músics. Jovens que estudien a les societats, escoles i conservatories de tot el País i que cada vegada més prompte continuen la seua formació a l'estranger i que finalment ocupen cadires a orquestres d'arreu el món; professors amb deixebles que transmeten els seus coneixements amb passió; intèrprets, professionals, etc, etc.
Dit això també s'ha de dir que l'entorn ha viscut i viu una profunda transformació que va engegar fa uns 20 anys i que continua hui. Una de les transformacions viscudes va lligada als instruments, la seua comercialització i els guanys extraordinaris o sobresou que suposa per alguns mestres i professors desaprensius que recomanen i imposen la compra de determinades marques d'instruments i a més a més que aquesta compra es faça en determinats establiments.
Respecte al primer punt, la compra de determinades marques ens trombem amb dos situacions iguals però radicalment diferents. M'explique.
En tenim de professors que "recomanen" la compra d'una marca d'instruments de la qual ells son patrocinats, reben instruments gratuïts i altres favors com concerts, cursets pagats .... "Tants d'alumnes en tinc, tants d'instruments d'aquesta marca vendreu." Un conegut fabricant japonès fa el seu agost, i millor diríem fa l'any sencer, amb les recomanacions que fan els mestres i professors. Un conegut em diu que guanya més així que amb els sous de professor al conservatori i a la societat musical del seu poble.
La segona sitiuació es recomanar que es compre un instrument de marca desconeguda o "blanca" que es importat de Xina per una empresa valenciana. El professor sap i es conscient que la trompeta, el trombó o el clarinet no en tenen cap nivell de qualitat però el benefici que tindrá serà molt important i no sols serà económic: un viatge a Xina amb altres col.legues i companys o la creació d'un model especial que portará el seu propi nom i que fara que tant l'ego com la butxaca vagen en aument.
Aviat l'alumne haurá de comprar un altre instruments millor. Aleshores el "depravat" recomanará la marca del fabricant japonés.... Guanys dobles per al profe i per a la botiga.

... Continuarà