dijous, 7 d’agost del 2008

Marta,de sobte,ens digué que no tornaria-2-

Ho pense millor i crec entre nosaltres hi ha complicitat. Tenim un caràcter pràcticament calcat i prou paregut físic. A Marta sempre li ha agradat "presumir" de pare: aparente uns quants anys menys dels que tinc, mantinc de forma natural una abundant cabellera negra malgrat ja li van eixint canes, i molts dels seus amics pensen que puc ser un company del seu germà.

En eixa complicitat ens divertia anar-nos a sopar els dos quan era adolescent. "Mira- em deia- estem jugant a "pare separat amb filla de cap de setmana"" I ens réiem perque sa mare i jo som mes que feliços. Quan anàvem sols al cine em contava després divertida que un amic o una companya li havia preguntat amb qui era. Una vesprada estàvem en un bar veient l'última jornada de la lliga. Marta era a la barra amb antics companys del col·legi; jo fora assegut a una taula amb el seu germà i alguns amics. Em va enviar un missatge al mòbil: "Els meus amics al·lucinen amb tu. Vine i fes-te una cervesa amb nosaltres"

Vaig començar a regalar-li un rellotge Swatch cada vegada que jo tornava d'algun viatge llarg a Asia o els EUA, aixì que anys després era ella qui em demanava de tant en tant que li regalara algun model que haguera eixit nou. El febrer de l'any passat, amb eixe somriure seu tant melindros, em va demanar l'edició especial del 14 de febrer i que ens anàrem a dinar a un japonés. Vaig quedar amb ella en eixir de classe i ens trobaren en un restaurant de la plaça d'Espanya. Va ser molt divertit perquè em vaig retardar vint minuts. El cambrer la preguntá si el seu "valentine" li havia deixada plantada. Ens vam estar rient d'allò en veient la cara del cambrer que no sabia exactament que paper jugava jo en aquella mena d'embolic.
Poques setmanes després de començar les classes a la facultat em digué que m'invitava a dinar amb ella a la cafeteria. Marta sabia que m'agradava recordar els meus anys universitaris. Vam fer algun numeret fent la cua i em va presentar als seus companys. "Heu vist? Es el mue pare ! " I així fins el mateix día que se'n va anar a París.

Enguany, el dia del meu aniversari, quan un dia abans ens havia dit que no tornaria a casa, vaig rebre aquest missatge al meu mòbil: " Felicitats jovenet. Ja era hora que complires els anys que aparentes. 36 anyassos! Que fort. Un beset. T'estime" El que jo donaria per rebaixar 15 esglaons ...!

Hui he tingut un dia molt complicat al treball. He arribat d'hora l'oficina per tal de tindre temps de remoure tot. Són males dates; estiu, vacances..... No es pot trobar ningú enlloc. He trobat una possibilitat de convalidació i trasllat del seu expedient a una universitat a 35 quilòmetres al nord de París. Que no perda allò que ha assolit en aquets anys. Espere que ara també siguem còmplices. I es que, no ho havia dit, nosaltres no volem que es quede a casa.... volem que faça la seua vida com sempre hem fet tots i cadascú de nosaltres a casa ....