dimarts, 13 de novembre del 2007

AVE Madrid-Sevilla


L'AVE Madrid-Sevilla es un espai molt curiós. Al seient davant del meu, seu una "famosa" de la tele i dos seients darrere, en tinc a una pseudo periodista (o hauria de dir perio-llesta?) televisiva i un poc més enllà una cantant. Totes molt educades però quan es miren és com si estigueren clavant un punyal al mig del pit de l'adversària.
Quan el tren assolix gairebé els 300 kms/hora, la periodista trau de la seua bossa de ma una ampolla petita de whisky i tot d'un glop el líquid desapareix. No han passat ni vint minuts quan demana a la cambrera un segon got amb gel. De la bossa en ix una nova ampolla, el líquid passa al got i de cop i volta desapareix novament.
Ha canviat, i molt, el rotllo que n'hi havia als anys 90 a l'AVE. Abans, les converses pel mòbil es feien a crits per tal que tothom participara del "poderio" d'aquell que parlava: "Has rebut el fax?, crida a Fernández i li dius que arribaré amb retard, ¿tens alguna cosa per a mi? o ¿m'ha cridat algú?", eren les frases mes escoltades als vagons. Peró ara es diferent: sona el mòbil i la "famosa" diu xiuxiuejant "no puedo hablar, que voy en el ave... ¡Que no puedo hablar, que se oye todo...! ¡Joder, que yo te mando un sms coño!
Peró el "coño" ja no es un xiuxiueig sinó un crit al mig del silenci del vagó que fa que tots mirem al mateix punt.
La cantant s'alça i camina amb grans ulleres negres mirant al front. Evidentment no passa desapercebuda. És el que volia. Quan torna al seu seient passa al costat de la "famosa". S'atura i besa la seua galta. "Perdona hija, no te había conocido. Entre que vas sin maquillar y yo que estoy dormida....". Pero la "famosa" respon contundent: "El caso es que estaba mirando esas Dior de mercadillo que llevas y me decía, ¡ que macarrada !, cuando me he dado cuenta que eras tu"